diumenge, 29 de desembre del 2013

Ara és el moment!

“Declarem que no existeix en Dret Internacional cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència. Declarem que quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona, i declarem que en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la Llei la que determina la voluntat del ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica quan sigui necessari, la legalitat vigent.” Aquesta declaració tant contundent va ser feta pel tribunal internacional de la Haia, el 22 de juliol de 2010.

Des de que la setmana passada les forces catalanes, en una mostra d’àmplia unió, van fer pública la data i la pregunta per la consulta, són moltes les reaccions que hem pogut veure: intenten afeblir-nos i debilitar-nos, diuen que votar està prohibit i amenacen amb suspendre l’autonomia... un conjunt d’actituds que demostren la por a la realitat, que el parlament de Catalunya, seguint el mandat democràtic del poble català, ha decidit apartar les paraules i passar a l’acció.

Ara és el moment de demanar a Espanya, per darrera vegada, que volem votar. Cal evidenciar que si no podem expressar la nostra veu no és perquè les lleis ho recullin així, sinó perquè el govern de l’estat no té la voluntat de fer-ho possible. Sí, és cert, ens diuen que l’article 1.2 de la constitució no ens permet votar, perquè la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, però s’obliden que el mateix article, l’1.2 de la carta de les nacions unides recull que la sobirania recau en els pobles, no en els estats.

Ara és el moment de conquerir els nostres drets, i el primer dret que cal que perseguim no és la independència, és la democràcia, és poder votar. Aquesta és la batalla decisiva, perquè si guanyem aquest dret, també guanyarem l’altre. Perquè avui en dia la batalla ja no és entre independentistes i no independentistes, és entre demòcrates i no demòcrates, la batalla és entre els que farem tot el possible per a que tots puguin votar i els que faran l’impossible per a que nosaltres no puguem votar. Perquè la comunitat internacional probablement no voldrà prendre posició a favor dels independentistes però, podrà evitar posar-se al costat d’un poble que vol votar i a qui se li nega aquest dret? potser no creuran en la independència, però segur que creuran en la democràcia.

Ara és el moment de mobilitzar-nos, de sortir al carrer, de no amagar el cap  sota l’ala, deixar ben clar on som i on volem arribar, hem de fer sentir la nostra veu a Europa i al món.  Hem de lluitar, de manera pacífica però no silenciosa, per defensar els nostres drets, per guanyar les nostres batalles. Perquè quan l'estat  diu que no ens deixarà votar, converteix la independència en sinònim de democràcia, i votar és democràcia.

Ara és el moment!

dimarts, 15 d’octubre del 2013

Lluís Companys, in memoriam.

Avui, 15 d’octubre, commemorem la mort d’un President de la Generalitat de Catalunya, escollit democràticament a les urnes i afusellat pel règim franquista tal dia com avui, fa 73 anys. Companys va ser un home valent que va donar la vida en defensa del seu país i dels seus ideals. La seva proclamació de la República Catalana, tot i que no va anar més enllà de la plaça Sant Jaume, va ser fonamental per a què els líders espanyols es plantegessin un nou estatus per a Catalunya.

Lluís Companys, que estava exiliat a França després de la victòria de les tropes feixistes, va ser detingut per la Gestapo amb col·laboració de membres de l'ambaixada espanyola a França. Des d’allà va ser traslladat a Madrid on se li van obrir diligències per ser President de la Generalitat i ministre de la República. Van fer-li un consell de guerra al Castell de Montjuïc, sense cap garantia processal i el van condemnar a mort. Va ser afusellat a dos quarts de set de la matinada, el 15 d'octubre de 1940, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. Tenia 58 anys. L'últim que va cridar va ser "Per Catalunya!"

El president que avui homenatgem estaria orgullós si pogués veure la realitat del seu país avui en dia, si pogués veure que milers i milers de catalans ens manifestem contínuament de manera pacífica i entusiasta per aconseguir decidir el nostre futur, per a poder votar, per a poder ser independents.

Des de l’entrada de les tropes feixistes a Barcelona fins el dia que va morir Lluís Companys, els franquistes van executar més de 2.500 persones. Totes elles van ser executades en judicis sumaris sense garanties processals, amb falses acusacions i amb execucions directes. Ara que fa 73 anys del seu afusellament, ERC ha presentat a Buenos Aires una querella pel crim contra la humanitat que suposà la mort del President. Anar a l’Argentina ha estat l’única opció després que l’Estat Espanyol s’hagi negat sistemàticament a reparar les víctimes del  feixisme i a portar a judici als responsables d’aquests crims. Aquesta negació es basa en la llei d’Amnistia de l’any 77, una llei preconstitucional que el govern es nega a derogar tot i les demanes internacionals que li han arribat per a què ho faci.

Per recordar el nostre president, cada 15 d’octubre a les 7 del matí, a la Muntanyeta de l’Oliva es llegeix la sentència a Mort de Lluís Companys i es llencen salves en el seu honor. També per la tarda, a les 18.30 els Tarragonins li retrem homenatge a la Rambla que porta el seu nom.

Con deia el President Companys: Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!

dimarts, 8 d’octubre del 2013

Les Balears en peu de guerra

Aquest inici de curs estem vivint unes situacions en el món de l’ensenyament que mereixen ser analitzades. Semblava que els mestres i professors de casa nostra estaven resignats davant les retallades produïdes en els recursos per atendre l’alumnat i en el salari dels docents. Però una sèrie de fets, que venen de fora, sacsegen novament el món educatiu.

Aquests dies la comissió d’educació del congrés dels diputats està debatent les més de 700 esmenes presentades a la reforma educativa que defensa el ministre d’educació José Ignacio Wert. Convé recordar algunes de les perles que ens ha deixat en les seves declaracions aquest ministre quan parlava de l’objectiu de l’educació que no era altre que “españolizar a los alumnos catalanes” i una frase que ens demostra el seu caràcter, “soy como un toro bravo, me crezco con el castigo”.

Aquesta reforma suposarà una nova llei d’educació. Una més, emmarcada en el despropòsit de noves lleis educatives cada vegada que el PSOE i el PP es succeeixen en el govern espanyol: LOCE, LOE, LOMCE. Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa, en diuen. La gran majoria de les esmenes que s’estan debatent seran rebutjades. Una de les poques que s’ha acceptat,  de forma pactada entre el PP i UpyD, serà una esmena que parla del reconeixement del castellà com a llengua vehicular a tot l’estat, carregant contra la immersió lingüística que s’aplica a Catalunya. És habitual que el govern del PP i els seus aliats naturals facin lleis i esmenes pensant en Catalunya. Mireu si ens tenen en compte. La llàstima és que sempre sigui pensant contra Catalunya.

Una altra situació que mereix un comentari a part és la que s’està vivint a les illes Balears. Els docents de les illes, amb el suport de la comunitat educativa,  van iniciar fa tres setmanes una vaga indefinida  contra la política educativa i lingüística del seu Govern,  com a conseqüència de l’aplicació del decret de Tractament Integrat de Llengües (TIL). Una comunitat com les illes Balears, on el PP governa sent el partit més votat, s’ha revoltat per un tema tan sensible com és la llengua. Fixeu-vos si s’han revoltat que fins i tot, Cristòfol Soler, expresident del Govern balear pel Partit Popular, ha fet una aportació econòmica a la caixa de resistència que s’ha creat per a donar suport als docents balears i poder finançar la campanya contra el TIL.
La teoria és que aquest decret ha de servir per a incorporar l’anglès a les aules. El que diu la lletra petita, però, és que si el professorat no està prou preparat per donar la seva matèria en anglès ho pot fer en castellà (però no en català), trencant el sistema d’immersió en català que s’havia aplicat fins ara i que ha estat objecte de reconeixement per part de diverses institucions europees i internacionals. La immersió lingüística ha contribuït a pal·liar el greu desequilibri que viu la llengua catalana respecte del castellà. A més, ha mostrat la seva eficàcia en l’acollida i la inclusió social dels infants i joves nouvinguts.

El govern del Sr.Bauzá pretén desmuntar un model lingüístic escolar que ha funcionat positivament i que té l’aval del 90% dels pares i mares, que han triat el català com a llengua per a l’ensenyament. El Govern Balear arriba a un punt màxim de cinisme quan lliga el fracàs escolar i la immersió lingüística en català. Això és una fal·làcia i una simplificació de la complexa realitat del món social i educatiu.


dissabte, 31 d’agost del 2013

La via catalana

Queden 11 dies per la Via catalana. D’aquí 11 dies els catalans hem de fer evident al món qui som i on volem arribar. 370.000 persones ja estem inscrites a la cadena, hem manifestat la nostra voluntat de participar en aquest projecte col•lectiu, en aquesta manifestació pacífica que deixarà clar a Europa i al món que volem ser un país lliure, que volem escollir el nostre propi camí. 

La nostra no és la primera cadena per la independència que se celebra al món. L’agost de 1989, dos milions d’estonians, letons i lituans van fer també una cadena d’uns 600 km. de llarg que travessava els tres països bàltics i unia les seves capitals. Així va néixer la Via Bàltica, notable acte de solidaritat que va cridar l'atenció a mig món. Es va demostrar que els tres països bàltics, amb independència de la seva pròpia identitat nacional, podrien unir les seves forces per trobar el camí a la llibertat. La impressionant cadena humana, combinada amb la creixent pressió internacional, va donar un impuls decisiu a la restauració de la independència estatal d'Estònia de Letònia i Lituània, a la vegada que va encoratjar els moviments democràtics a tota la Unió Soviètica. 

Cal que els catalans seguim l’exemple dels països bàltics, cal que sortim al carrer i unim les nostres mans per tal de fer una via que uneixi el país. Hores d’ara, però, cal fer encara un darrer esforç per a què tot surti bé, per a què la cadena no tingui cap eslavó feble que permeti que la cadena es trenqui, perquè si queda un petit espai entre dos cadenaires, si algun tram no acaba d’estar tant ple com és necessari, ja sabem que hi haurà qui aprofitarà per mostrar-ho com un fracàs de l’independentisme i com un triomf de l’unionisme.

És per això que cal centrem els nostres esforços en l’èxit de la cadena, i per garantir aquest èxit cal reforçar alguns trams. Necessitarem la participació i la mobilització de tothom per assolir la independència. I tu, com tothom, ets imprescindible per arribar al destí. Fes possible que la Via Catalana cap a la independència sigui un èxit i inscriu-te als trams amb menys ocupació: 

• Tram 15 - Tram 24 (Les Cases d'Alcanar - Sant Carles de la Ràpita) 
• Tram 30 - Tram 37 (Sant Carles de la Ràpita)
• Tram 51 - Tram 55 (Amposta)
• Tram 62 - Tram 73 (L’Aldea - L’Ampolla) 
• Tram 86 - Tram 89 (L’Ampolla - El Perelló) 
• Trams 101 - Tram 105 (El Perelló - L’Ametlla de Mar) 
• Trams 115 - Tram 118 (L'Ametlla de Mar)

dimecres, 24 de juliol del 2013

Dret a decidir

El passat divendres, el ple de l’Ajuntament de Tarragona va debatre l‘adhesió de la nostra ciutat al Pacte Nacional pel Dret a decidir. Aquest pacte, integrat per entitats ciutadanes, culturals, econòmiques, sindicals, empresarials, a més dels partits que li donen suport, té com a objectiu reclamar l’exercici del lliure dret a decidir del poble català per mitjà d’una consulta.

A Tarragona, en la votació de la setmana passada, no vam tenir cap sorpresa, va passar allò que acostuma a passar darrerament.  El PSC de Tarragona va fer seguidisme del PP i va votar que no a l’adhesió. Cal recordar que, en les darreres eleccions al Parlament, el PSC recollia en el seu programa electoral el dret a decidir dels ciutadans de Catalunya. De fet, així ho ha demostrat en altres localitats com Torredembarra, on han votat a favor de mocions semblants a la nostra.  El PSC de Tarragona, però, està en contra de que la gent pugui parlar i opinar lliurement en una consulta oberta a tota la ciutadania.

Estem davant de moments de canvi, tot el país es mobilitza davant la nova realitat que se’ns acosta, veiem manifestacions massives, concerts multitudinaris, cadenes humanes que travessaran el país de punta a punta... La ciutat de Tarragona també canvia. L’Assemblea Nacional Catalana ha recollit prop de 10.000 signatures a favor de que Tarragona sigui de l’Associació de Municipis per la Independència. Una quantitat de signatures gens menyspreable, ja que no s’havia aconseguit recollir mai en la nostra ciutat, per cap causa.
 Davant d’una realitat com aquesta no  es pot permetre que els partits que estan al govern de la nostra ciutat amaguin el cap sota l’ala, no es pot permetre que oblidin a què es van comprometre quan hi havia eleccions. La millor manera de saber què vol la gent és permeten que voti i escoltant directament la seva veu. No hem de tenir por a què la gent parli, ni al carrer ni a les urnes.

El joc que fan alguns partits que ens volen fer creure que Tarragona és diferent, que no va en la mateixa línia que la resta del país, quedaria contrastat en una consulta, però alguns no volen que es faci. Sembla que hi ha alguna cosa que els hi fa por, potser fa por que el resultat de la consulta els contradigui?

Com recull el pacte, el Dret a Decidir és un dret fonamental de qualsevol nació i, per tant, també de Catalunya  i, per tant, també dels ciutadans de Tarragona. Aquest dret inclou la potestat de triar democràticament la nostra forma d’organització política. Una opció clarament vinculada a les millores de la condició de vida individual i col·lectiva de les catalanes i dels catalans.

diumenge, 30 de juny del 2013

El concert per la llibertat: #Freedomcatalonia2014

Ahir va ser un dia històric, un dia que recordarem mentre visquem. Trobar-nos al camp nou prop de 90.000 catalans, de forma pacífica, alegre i reivindicativa per demanar allò que volem pel nostre país va ser un plaer i un orgull.


Per l'escenari vam veure passar més de cinquanta artistes, molts d'ells del nostre país: Maria del Mar Bones, Peret, Pep Sala, Sopa de Cabra, Els Amics de les Arts i un molt aclamat Diango. O el mateix Lluís Llach, que va aparèixer tres vegades en escena per interpretar ‘Venim del nord, venim del sud’ amb el Camp Nou il·luminat amb les llums dels mòbils, ‘Un núvol blanc’ -en substitució de Pedro Guerra que va decidir no venir-, i la darrera cançó del concert, ‘Tossudament alçats’, en la qual van aparèixer tots els artistes dalt de l'escenari. Però vam veure també cantants vinguts de fora com Paco Ibánez, Fermín Muguruza, Gorka Knorr i Ramoncín, que ens van voler donar la seva escalfor i acompanyar-nos en una jornada tant significada, en una jornada on les catalanes i els catalans reclamàvem la nostra llibertat.


No cal entrar en les critiques, per molt constructives que siguin, la qualitat dels so, d'algunes de les versions, el posicionaments pel que fa a d'altres països que busquen la seva llibertat... La veritat és que l'objectiu es va assolir, i ben amplament. Van ser sis hores de reivindicació, d'anhels, de somnis  sis hores per a demanar la independència del nostre país, que el nostre sigui un país normal, com tots els altres... i no tinc cap dubte que la imatge del mosaic donarà la volta al món i ens ajudarà a sumar adhesions a la nostra causa.
                                          
Perquè com va dir Montserrat Carulla: Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol!


dimecres, 22 de maig del 2013

Un camí sense marxa enrere

Moltes vegades a ERC ens pregunten: per a què teniu diputats a Madrid, vosaltres que sou independentistes? Doncs, entre d’altres coses, els tenim per explicar i argumentar la nostra lluita per la justícia social i per la llibertat de Catalunya als diputats del Parlament espanyol.

Això és el que explica l’Alfred Bosch en un article publicat a Iberosphere, un portal en anglès d’anàlisi de la realitat, editat per dos periodistes britànics que han treballat per la BBC, la CNN o l’agència Reuters.

En aquest article, pensat de cara a l’àmbit internacional, Bosch afirma que la seva no és una tasca fàcil, ja que tant el PP com el PSOE no només estan en contra de la independència de Catalunya, sinó que s’oposen a la mateixa noció d’autodeterminació al•legant que la Constitució ho prohibeix. La resposta d’ERC és democràcia sobre democràcia: la Carta Magna estipula clarament com es poden fer referèndums; i pel que fa al contingut, la pregunta per la independència de Catalunya, difícilment pot ser il•legal quan hi ha diputats al Congrés, com Alfred Bosch mateix, que es presenten a les eleccions amb un programa clarament independentista.

A nivell internacional cal fer molta feina i molta pedagogia. Europa ha de ser el nostre principal aliat. Quan d’una manera democràtica vulguem emprendre el nostre propi camí, Espanya no ens ho posarà gens fàcil; llavors serà quan necessitarem el màxim de suports i aquests suports els hem de començar a buscar ja. Cal explicar com els intents del Govern central de fer descarrilar tot el procés a base de prohibicions, reformes legislatives o recursos davant el Tribunal Constitucional, tot i dificultar-nos el camí, el que fa és incrementar el suport a la causa independentista: en els darrers deu anys, ha passat, segons les enquestes, d’un 15% a gairebé un 60%.

Alfred Bosch assenyala també la sensació dels catalans de viure engabiats: políticament, perquè se’ns neguen drets bàsics i fonamentals; econòmicament, perquè, tot i viure temps d’escassetat, el motor econòmic català segueix pagant les abusives factures espanyoles. Aquest relat, per als qui fa anys que treballem per la independència d’aquest país, ens pot semblar redundant, obvi, gairebé una pèrdua de temps. Però no ho és. De cara enfora, perquè ens explica al món; de cara endins, perquè forma part del diàleg que molts reclamen amb el govern central, encara que sigui un diàleg de sords.

Aquest divendres 24 de maig, a les 8 del vespre, l’Alfred Bosch serà a Tarragona, a la sala d’actes del Col•legi Oficial de Farmacèutics. La gent d’ERC estem convençuts que cal explicar la nostra voluntat de decidir el nostre futur com a país. Cal explicar-la fora, però també a casa. Perquè com més siguem, més força tindrem.

Com diu l’Alfred en el seu article, hores d’ara, no podem predir com i quan Catalunya serà independent, però el que està clar és que ara el camí ja està obert i que no hi ha marxa enrere cap als vells temps de la dependència.

diumenge, 5 de maig del 2013

La trampa de l'austeritat



Anys enrere es parlava de l’austeritat com un valor en el que calia educar. Se’ns presentava l’austeritat en contraposició al consumisme i es parlava, per exemple, de celebrar les festes d’una manera austera, sense fes excessos i sense gastar més del que era necessari.

Actualment, però, la situació ha canviat molt i la paraula austeritat no porta afegida aquella connotació positiva d’altres èpoques. Hi ha alguns economistes i alguns polítics europeus, especialment Frau Merkel, que ens han intentat fer creure que la política d’austeritat estricta és l’única que pot generar confiança i, conseqüentment, permetre’ns sortir de la crisi. Les polítiques d’austeritat han estat la base d’actuació de molts governs en els darrers anys. Un recent estudi del Fons Monetari Internacional sobre 173 casos d’austeritat fiscal registrats en països avançats entre 1978 i 2009 mostra que les conseqüències van ser contracció econòmica i augment de l’atur. La Comissió Europea ha utilitzat els estudis dels economistes Reinhart i Rogoff com a base empírica per imposar la seva política d’austeritat. Darrerament, però, s’han descobert errors en aquest estudis. Un error en un full de càlcul va portar a unes conclusions equivocades que han abocat a milers de persones a la misèria.

Aquest abús de les polítiques d’austeritat ha acabat enfonsant a les classe mitjana i baixa. Aquesta austeritat ni ha creat mes ocupació, ni ha contribuït al creixement econòmic, ni ha millorat el benestar de les persones. Amb l’austeritat  ha baixat la inversió pública, els sous i les pensions i en canvi han pujat els impostos, l’atur i el deute. Doncs sí, el deute, perquè el tant per cert de deute públic respecte al PIB ha continuat pujant tot i les extremes mesures d’austeritat.

Potser sí que hauríem de ser més austers. L’estat espanyol hauria de ser més auster en el seu pressupost i no gastar 28.000 milions d’euros anuals en armament. O ser més auster en els ministeris sense competències als que destina 4.500 milions d’euros. O potser també podria ser més auster en l’espoli fiscal i tornar-nos els 16.400 milions d’euros que marxen cap a l’estat espanyol cada any. 

Si l’austeritat passa per retallar els salaris, l’únic que s’aconsegueix és que el PIB caigui encara més, com va passar el tercer trimestre del 2012 després de suprimir als funcionaris la paga extra de Nadal. La reducció dels sous i de la inversió pública implica que la gent gasti menys, que es redueixi la despesa i el consum, per tant que es produeixi menys i que es perdin llocs de treball. És el peix que es mossega la cua. És el cercle de la misèria.

dissabte, 13 d’abril del 2013

El camí de la llibertat


El camí cap a la libertat que Catalunya està emprenent no és un camí nou. El que els catalans estem fent és seguir els passos que moltes altres nacions han donat abans que nosaltres.
Al llarg de la història fins a 23 territoris s’han segregat de l’Estat espanyol, començant per Portugal el 1640 i acabant pel Sàhara Occidental i Guinea Equatorial. Entre aquests podem trobar Flandes, Filipines, Puerto Rico, Cuba...

Des de 1919 existeix l’anomenada Doctrina Wilson, que és el precedent del principi del dret a l’autodeterminació dels pobles, de la seva capacitat per a decidir lliurement. Va ser Woodrow Wilson, un president nord-americà qui la va proposar i va ser recollida en el Tractat de Versalles que posava fi a la Primera  Guerra Mundial,  en La carta de Nacions Unides  i en la declaració universal dels Drets Humans de 1948. La Societat de Nacions recollia aquest principi com a mecanisme internacional per resoldre pacíficament els conflictes vinculats a les aspiracions polítiques dels pobles. En aquests documents queda establert que l’autodeterminació és un dret fonamental, individual i col·lectiu, de les persones i els pobles a decidir lliurement el seu estatus polític, econòmic, social i cultural.

Espanya, des de ja fa un temps, ha evidenciat la voluntat del poble català d’independitzar-se. Aquesta voluntat, expressada oberta i massivament el passat 11 de setembre, té una doble causa. El primer causant és el sentiment. Nosaltres ens sentim catalans, no espanyols, tenim una llengua i una cultura pròpies que ens diferencia de la resta de l’Estat Espanyol. L’altra causant, no ho podem negar, ha estat la crisi econòmica.  L’ofec econòmic a què ens sotmet l’Estat Espanyol no ens permet, ni tant sols, cobrir les nostres necessitats bàsiques i ens aboca a una successió inacabable de retallades.

Espanya ha assumit que aquesta vegada la independència va de debò, que milers de catalans tenim clar quin és el nostre objectiu i que no desistirem fins arribar-hi. És per això que ha planificat tota una estratègia, sembla que fins i tot amb la col·laboració del CNI, per intentar frenar aquesta onada independentista. El seu plantejament també passa per vàries vies diferents. Una d’elles es fonamenta en escanyar-nos i, simultàniament, fer campanya contra les despeses de caire més nacional, intentant convèncer a la gent que la Generalitat malgasta els diners que són necessaris per altres coses. Però no ens deixem enganyar, per molt que ens vulguin fer creure que tot el problema se soluciona tancant les ambaixades i reduint el pressupost de TV3, no oblidem que el total a retallar aquest any és de 4.800 M€. Per molt que tanquem la televisió pública, 235 M€, i les delegacions exteriors de Catalunya, 2,5M€, encara quedarien 4562,5 milions d’euros per retallar.

No oblidem el que és important. El camí de la llibertat és aquell que ens permetrà ser reconeguts i respectats com a poble arreu i que ens permetrà gestionar els nostres propis recursos, sense haver de donar explicacions a ningú. El que és important és arribar a ser un país normal. 

dijous, 21 de febrer del 2013

Les retallades: és possible evitar-les?



Ja fa temps que el Govern de CIU va anunciant que per aquest 2013 les retallades seran molt importants, tan importants que doblaran les de l'any passat i passaran de 2.000 milions a 4.000 milions d'euros.

Aquestes retallades són necessàries o es poden evitar? Lamentablement sembla que la caixa de la Generalitat està buida i que s'ha de buscar la millor manera de repartir els pocs diners que es recapten. Així doncs, és possible acabar amb les retallades? Es poden invertir millor els diners?

Doncs sembla que sí, que hi ha algunes solucions possibles que mirarem d'anar desgranant.

La primera passa perquè l'estat espanyol ens prengui als catalans el 25% menys del que ens pren cada any. Cada any marxen de Catalunya cap a Espanya 16.000 milions d'euros en impostos que no tornen; una quarta part d'aquests diners, 4.000 milions, és el pressupost a retallar aquest any.

La segona solució és que Espanya ens pagui la meitat dels diners que ens deu als catalans. L'estat espanyol ens deu 8.000 milions d'euros que per llei ens ha de retornar, provinents de la disposició addicional tercera de l’Estatut i de partides de lleis de pressupostos generals que el govern no executa. La meitat de 8.000 milions? Doncs sí, el total a retallar.

Tercera solució: que l'estat espanyol canviï la distribució del sostre de dèficit i que permeti que la Generalitat pugui obtenir diners dels mercats internacionals. La situació actual és que l'estat espanyol no permet que Catalunya s'endeuti més d'un 0,7% del PIB, quan l'any passat el sostre de dèficit era de l'1,5%. Aquest baix límit en l'endeutament és el causant que les retallades hagin passat dels 2.000 milions del 2012 als 4.000 milions del 2013. Fins i tot el Parlament europeu ha aprovat un informe (votat també majoritàriament pel partit popular europeu) on recomana repartir l'esforç dels ajustos de dèficit de forma equitativa entre les administracions estatal i autonòmica. Recordem que el sostre de dèficit per al govern d'Espanya és del 3,8% del PIB.
És cert que els diners són limitats, però hi ha algunes despeses que són, si més no, discutibles. Una d’elles són els 47 milions d'euros al dia que l'estat espanyol destina a polítiques de defensa. Amb la dotació de dues setmanes de defensa, no hi hauria retallades en educació i es podria pagar la subvenció a totes les entitats del tercer sector. Una xifra sorprenent són els 700 milions d'euros anuals que es destinen a subvencionar la fiesta dels toros. 700 milions és més que totes les retallades que es van haver de fer l'any passat en el món educatiu i en tots els concerts del tercer sector per la gent gran o en el món sanitari. Per no parlar del contracte de compra d'armament, que suposa una despesa de 28.000 milions d'euros anuals. Només amb la reducció d'una setena part d'aquesta despesa ja no s'haurien de fer retallades a Catalunya.

Són moltes les possibilitats que se'ns obren per davant per evitar les retallades socials a Catalunya, però és clar que per a fer una bona priorització dels recursos caldria primer que alguns prenguessin consciència de què la sanitat i l'educació no són una despesa, són una inversió.

diumenge, 10 de febrer del 2013

"Mi mamá me mima"


De vegades, navegant per la xarxa, et trobes petites perles. Aquí en tenim una. Nota pública de l’Ajuntament de Badalona del 9 de gener: “L’empresa pública estatal Mercasa ha presentat a l’Ajuntament de Badalona una proposta de reforma del Mercat Maignon que suposaria una inversió de 4 milions d’euros per part de la pròpia empresa. El projecte preveu una profunda remodelació del mercat, tot i que es mantindria l’actual estructura exterior”. Això us resulta familiar, oi?

Segueix la nota pública: “La proposta presentada preveu una planta subterrània on hi hauria la maquinària, els magatzems i els frigorífics; una planta baixa amb les parades de venda de productes frescos al públic; i, com a principal novetat, una primera planta que disposaria d’espais de restauració i degustació”. Sí, ens sona molt. 

I ara la part més sucosa de la nota pública: “Cal destacar que la reforma no hauria de suposar cap cost per a les arques municipals, ja que tota la despesa seria assumida per l’adjudicatari i els paradistes, sota la fórmula de la concessió. El cost total del projecte seria d’entre cinc i sis milions d’euros, dels quals Mercasa n’aportaria més de quatre.” O sigui, l’Ajuntament de Badalona, presidit per un alcalde del PP, no haurà de posar cap euro. Això ja no ens sona de res, perquè a Tarragona això no passa; aquí l'Ajuntament ha hagut de buscar finançament (i endeutament) extern per a l'obra civil més gran que s'està fent a la ciutat.

A Tarragona vam haver de suar sang, primer, perquè l’empresa pública estatal Mercasa redactés un projecte de la reforma del Mercat Central; segon, perquè des de l’Ajuntament es refés el projecte inicial presentat de Mercasa perquè aquest no tocava de peus a terra; i tercer, perquè el govern espanyol de torn es comprometés a finançar una part –una tercera part– de l’obra. I aquests diners que el govern espanyol havia compromès per a les obres del Mercat Central de Tarragona resulta que no apareixen. Eren vuit milions d'euros. Diuen que no hi ha diners, que no hi ha res signat, que no hi ha partida. Però sí que existiran quatre milions d'euros per refer un mercat de Badalona que no dic que no se'ls mereixi, però, vés per on, té un alcalde i dirigent del mateix partit polític del govern espanyol. I això només fa que suscitar preguntes: ho tenien signat? hi havia partida?

L'Estat espanyol –via Mercasa– subvencionarà la reforma del mercat de Badalona amb 4 milions d'euros.... els diners que no tenim a Tarragona. És una altra prova que el govern espanyol de Rajoy fa tota mena de moixaines, “mima”, els alcaldes del PP. Mentrestant, a Tarragona tenim un regidor que també és diputat al Congrés, i que també presideix el PP a la província, i que mira cap a un altre costat, que calla, que és incapaç d’exigir  al govern, que és del seu mateix partit, que l’Estat executi un compromís financer amb la seva ciutat i que accepta que una ciutat amb alcalde del PP passi per davant de Tarragona. 

Comença a ser hora de buscar al diccionari què són el “favoritisme” i el “clientelisme”. Però no en el mateix diccionari on el PP  busca el significat de “tarragonisme”, perquè allà només hi trobarem “demagògia” i “oportunisme”.

divendres, 25 de gener del 2013

Ja n'hi ha prou!

Darrerament no parem de veure episodis de corrupció en alguns partits polítics i en alguns dirigents d’aquests partits. Un exemple clar és el cas Bárcenas que ha sortit a la llum. Més de 22M d’euros en comptes a Suïssa, sobres repartits –presumptament- a molts dirigents del Partit Popular... Però el més xocant de tot és la doble moral que gasten alguns dirigents polítics, com la Sra. De Cospedal, que un dia exigeix dimissions per una presumpta evasió fiscal d’alguns polítics i poc després amaga el cap sota l’ala
quan el partit que està “emmerdat” amb comptes a Suïssa és el seu. Aquesta situació és força xocant, sobretot tenint present que el PP, juntament amb PSOE, són els dos partits amb més imputats en casos de corrupció.

Al mateix temps que el PP està ocupat aclarint si els seus exdirigents s’han aprofitat o no de l’amnistia fiscal, l'aparell de l'Estat espanyol intensifica l'asfíxia contra els catalans i pressiona més les finances de la Generalitat. La triple suspensió de les taxes judicials, l'impost a la banca i l'euro per recepta per part d'un Tribunal Constitucional que bat rècords de rapidesa quan es tracta d'impedir que els catalans exercim les nostres competències fiscals, aboca la Generalitat a augmentar les retallades el 2013. Fins i tot Europa ha vist amb claredat la injustícia que suposa l’actual repartiment de la reducció del dèficit (el govern d’Espanya es pot endeutar fins el 3,8%, però el de Catalunya, només el 0,7%). El Parlament europeu ha aprovat un informe (amb els vots dels populars i dels socialistes europeus) on senyala que cal suprimir ministeris sense competències (Educació, Salut i Cultura) i que cal repartir l'esforç dels ajustos de dèficit de forma equitativa entre les administracions estatal i autonòmica. També afirma que cal limitar fortament la despesa militar i abandonar la compra de nou armament, i, sobretot, basar els grans projectes d'infraestructures en l’anàlisi cost-benefici. Això no ho deuen dir per la xarxa del tren d’Alta Velocitat, oi?

Per dissimular, suposo, tots aquests assumptes que són d’una importància real, el PP de Catalunya ha creat tota una sèrie de cortines de fum que pretenen amagar el gran escàndol que hi ha darrera. Així, aquests últims dies, s’han dedicat a denunciar alcaldes per haver organitzat trens per anar a la manifestació de l’11 de setembre, a exigir que s’enlairin banderes espanyoles en tots els edificis públics d’algunes localitats, com ara les escoles i a la biblioteca de Corbera de Llobregat, i a reclamar que es canviï el nom de la nostra universitat. Hi ha un interès real darrera d’aquestes propostes, o són només ganes de què la gent parli de coses que no siguin la corrupció?

És cert que no tots els partits estan implicats en aquests escàndols (C’s, Iniciativa, CUP i ERC en queden al marge), però sí que hi ha la sensació al carrer de què tots els polítics són iguals. Necessitem un canvi en el model, en els partits, en els polítics i en la manera de gestionar el país. Hem d’aprofitar l’oportunitat que se’ns brinda de ser un país lliure i encetar una nova etapa en la manera de gestionar allò que és públic, amb dirigents responsables i preocupats pel benestar dels ciutadans, i no preocupats per omplir les seves butxaques i per tenir comptes a Suïssa. Cal regeneració democràtica JA!

dijous, 3 de gener del 2013

Els bons propòsits del 2013


Ara que comença un nou any és el moment en què tots ens plantegem nous reptes, en què establim  les nostres prioritats i que busquem la manera d’iniciar una nova etapa en la nostra vida. És bo que ens plantegem noves possibilitats per a l’any que comença, perquè és possible que algunes d’elles arribin a ser una realitat al llarg de l’any.

El discurs d’any nou del president Mas posa en evidència que ell també es fa bons propòsits. Veiem un canvi respecte a discursos anteriors, perquè per al 2013 fa una aposta clara pel projecte social i el vincula fortament al projecte nacional. Estic acostumada a sentir aquest discurs en boca del cap de files d’ERC. Ja fa temps que Oriol Junqueras explica que si no és amb la independència, no hi ha cap altra manera de millorar la vida de les persones. Són les mateixes dificultats econòmiques que ens posa l’Estat espanyol el que ens acaba donant un dels nostres principals arguments per a ser un estat lliure. 

És per això que vaig trobar gratament sorprenent que el President de la Generalitat,  en el seu discurs de cap d’any també es manifestés en aquesta línia. Em va agradar especialment quan li vaig sentir diu que “Qui està disposat a lluitar, pot sortir-se’n o no, pot guanyar o pot perdre. Però qui no lluita, ja ha perdut”. Des d’ERC compartim aquesta idea i pensem que cal afrontar aquests temps nous que se’ns obren al davant amb decisió, aprofitant els errors passats per aprendre i per a mirar cap el futur.

Ara, el que toca, és que el president de la Generalitat demostri que té la intenció real de fer canvis en la seves polítiques, especialment les socials. I que demostri que té una voluntat ferma per a plantar cara a l’Estat Espanyol que ens ofega. Perquè l’Estat Espanyol ens anirà collant cada vegada més, fins que no ens quedi aire per respirar.  Ja fa temps que patim una asfíxia de les finances de la Generalitat ( perquè Espanya allarga tant com pot el retorn d’uns diners que són nostres) I patim també una asfíxia en la identitat ( hem de defensar-nos dels atacs continuats a la nostra llengua).

El 2013 es presenta com un any ple d’incerteses, de retallades i de pessimisme, però hem d’afrontar amb valentia els reptes que se’ns presenten i recordar que ningú ens ajudarà si no ens ajudem nosaltres mateixos primer. Hem d’enfocar tots els nostres bons propòsits d’any nou a la celebració d’una consulta que ens permeti avançar com a país, si cal, plantant cara als que no volen que el poble manifesti la seva voluntat democràticament. Perquè la independència no és només un argument, és l’eina que ha de facilitar el benestar de les persones.                                                                                                            
               
Feliç 2013 a tots!