Aquest diumenge hem vist un
augment dels vots en contra de la corrupció i a favor de la transparència. Hem
vist també la baixada general que ha patit la dreta. Els escons que ha perdut
el PP no els ha recuperat C’s. Clarament el vot ha girat a l’esquerra, i ERC
s’ha consolidat com la segona força, la força que fa de frontissa entre els
partits d’esquerres i els partits sobiranistes.
Ens n’alegrem de l’èxit de
Podemos i les seves múltiples coalicions (a Catalunya, Euskadi, València,
Galícia...) que ha obtingut 69 escons, una xifra superior al que pronosticaven
les enquestes. Però tot i això la seva gran promesa electoral de fer un
referendum a Catalunya, no té cap possibilitat de tirar endavant, doncs la
resta de partits majoritaris ja han dit que no li donaran cap suport. Cada
vegada és més evident que l’únic referendum possible serà aquell que servirà
per aprovar la nova constitució catalana d’aquí a 18 mesos.
La inestabilitat d’una Catalunya
dividida amb un parlament fraccionat, incapaç de formar govern que tants rius
de tinta ha fet còrrer, amb anuncis apocalíptics des de Madrid , es veu
traslladada ara al congrès dels diputats, on veuen la impossibilitat de formar
un govern d’una manera fàcil.
És evident que Catalunya i
Espanya són dos països diferents, amb dues realitats socials i culturals
diferents. Com a mostra d’això només cal mirar els resultats d’aquest diumenge.
El PP ha guanyat les eleccions a Espanya (tot i que ha perdut més de 3,5
Milions de vots i 60 escons), però a Catalunya és el sisè partit! No tercer, ni
quart, ni cinquè... Sisè!! Ciudadanos
que havia de ser el partit triomfador, el que anava a guanyar les eleccions a
Catalunya, ha quedat en cinquè lloc. El vot de la dreta espanyolista ha ocupat
un lloc residual a Catalunya.
Deien que si Ciudadanos guanyava
les eleccions a Catalunya seria la fi de l’independentisme. Ara, segons la seva
pròpia teoria, aquest resultat deu ser la fi de l’unionisme.
La realitat és que ara com ara, a
Espanya, Ciudadanos i el Partit Popular tindrien majoria absoluta si Catalunya
fos independent. Quina ironia, no?