Volem decidir, també en els pressupostos!

El passat divendres 19 l’Ajuntament de Tarragona va aprovar els pressupostos per l’any vinent. El primer que cal destacar és la dificultat per poder consultar aquests pressupostos prèviament a la seva aprovació. Comptant que el nostre ajuntament ha rebut aquests dies el  Segell Infoparticipa per la seva transparència i la seva comunicació amb els ciutadans, era d’esperar que tota la informació estaria disponible a la pàgina web i que amb uns pocs clics s’hi podria accedir, però no va ser així.

Però més enllà d'aquest fet, que no té res d'anecdòtic, la reflexió d’avui es centra en quin ús fem dels diners públics i qui pren aquesta decisió. Ni rastre de participació de la ciutadania en com es disposa cap part dels pressupostos. I no és que no haguem vist debat públic, sinó que tampoc hi hagut debat polític més enllà d'unes tíbies intervencions al ple. Es fa evident que els partits de l'oposició no són capaços de presentar una  alternativa i, fins i tot, fa la sensació que pensen més en posicionar-se per pactar  amb el actual grup majoritari després de les eleccions municipals que en fer la tasca de control que s'espera d'ells.

Cal fer participar als ciutadans en la definició dels pressupostos municipals.  Hem de fer que a Tarragona la corresponsabilitat i la participació ciutadana sigui clau en el desenvolupament de la ciutat, i la participació en les decisions sobre les despeses i les inversions que fem a la ciutat és una part fonamental en aquesta  corresponsabilitat i participació, ja què l’ajuntament és, o hauria de ser, l’administració més propera als ciutadans.

Algunes de les partides bàsiques  són els 12 milions d’euros que es destinen als Jocs del Mediterrani  i els 10 milions d’euros que es dediquen al Mercat central. No oblidem, però, que aquests diners no els tenim –ja que des del govern de l’estat s’han desentès de fer l’aportació que els hi tocava- i que el fet d’invertir-los en aquestes infraestructures faran que Tarragona estigui encara més endeutada del que ho està ara.

És de celebrar que el pressupost de serveis socials s’hagi incrementat prop d’un 40%, desafortunadament estem en una època en que cal reforçar aquesta partida per anar avançant cap a l’objectiu de pobresa zero i de cohesió social real. Tot i així és sorprenent que la partida per l’atenció a les persones sigui inferior a la que  es destinarà als Jocs del Mediterrani.  Sembla que les prioritats no estan clares, o potser sí.

En els pressuposts d’aquest any hem vist algunes partides encertades, com ara l’increment en 11.000€ dels plans Educatius d’Entorn,  que ha augmentat dels 15.000 al 26.000, uns diners àmpliament  reivindicats pel col•lectiu de l’educació, amb el que de manera professional i personal hi estic compromesa. Hi ha, però, altres partides en els pressupostos que sorprenen, per exemple els  405.000€ per altres interessos de demora que s’afegeixen als  65.000€ per interessos de demora per morositat. Estan ja preveient que no podran amortitzar a temps els deutes i assignen una partida a això? Estic segura que hi deu haver una explicació per disposar d'una quantitat tan gran en una partida improductiva, però crec que la ciutadania ens mereixem una explicació encara que l'oposició no l'hagi demanada.

Ja sabem que aquests pressupostos s’han hagut d’ajustar a les demandes dels diferents grups municipals, que han condicionat la seva abstenció a poder incloure als pressupostos les partides que ells consideraven adequades. No hi veiem però cap estratègia dirigida en cap direcció concreta, sinó l'afany de l’equip d'acontentar a tothom i poder aprovar aquests pressupostos. També sembla que se’ls ha girat feina en aquest principi d’any 2015. L’alcalde  ha declarat que en els primers mesos de l’any nou s’han d’acabar les obres del mercat, s’ha de fer el concurs d’idees pel pàrquing Jaume I i s’han d’iniciar les mobilitzacions per reclamar que el Ministeri de Foment compleixi les millores que va prometre a canvi de la construcció del tercer fil ferroviari. Molta feina endarrerida que ara volen fer abans del mes de maig. Casualitat ?

El 25N i la violència masclista

Dimarts passat vam celebrar, com cada any, el Dia Internacional per l’eliminació de la violència envers les dones. La data del 25 de novembre es va escollir per no oblidar l’assassinat violent de Patria, Minerva i María Teresa Mirabal, tres germanes i activistes polítiques que van ser assassinades en aquesta data el 1960. Aquestes tres dones anaven a visitar els seus marits empresonats quan van ser assassinades per la policia secreta del dictador Rafael Trujillo, a la República Dominicana. Els seus cadàvers destrossats van aparèixer al fons d'un barranc. Per al moviment popular i feminista de la República Dominicana, històricament, aquestes dones han simbolitzat la lluita i la resistència.

Estem a molta distància d’aquest assassinat masclista, tant pel que fa a la distància com pel que fa al temps, però tot i això la violència de gènere continua estant molt present en el nostre dia a dia. Aquest any han mort ja tretze dones víctimes de la violència masclista i, tot i ser un problema tan evident, la meitat d’elles no havien posat ni tan sols una denúncia prèvia contra les seves parelles. Però quan parlem de violència masclista no només hem de pensar en les víctimes mortals, és important entendre la violència de gènere com un gran paraigües on s’amaguen diversos tipus de violència. En el nostre dia a dia podem trobar múltiples tipus de violència contra les dones, les més conegudes la violència física, psicològica o sexual.

Hi ha però un tipus de violència més quotidiana i que és la gran desconeguda, la violència econòmica, una arma més de control masclista i que s’evidencia per la desigualtat en l’accés als recursos econòmics. La violència econòmica pot ser evident, com aquells casos que trobem que els marits controlen els diners de les dones que no treballen, o es neguen a passar la pensió que ha de garantir un mínim vital per la família, o per poder pagar la hipoteca. Hi ha també, però, una violència econòmica més subtil que passa per atorgar a gran part de les dones tasques no remunerades i amb cap prestigi social (l’atenció a la llar, als fills,  als pares...), que passa també per la discriminació en el mercat laboral on les condicions laborals de les dones són, de mitjana, pitjors que les dels homes. La diferència salarial continua sent evident entre ambdós gèneres, fins i tot amb el mateix nivell de formació. El sou brut anual mitjà d’un home és de 28.025 euros mentre que el de la dona és de 20.800€, això sense oblidar que un 60% dels llicenciats a Europa són dones i que un 72% de les dones catalanes tenen estudis de secundària enfront del 58% dels homes. Sense oblidar que aquestes dones han de fer front a jornades dobles i triples: laboral, més els fills, l’atenció a la llar, als pares quan és necessari, més altres tasques culturals o associatives en què la dona participi.

Cal ser ferms en la lluita contra la violència masclista, tant sigui en l’àmbit de la parella i en l’àmbit familiar com en l’àmbit laboral, social o comunitari. Hem de treballar per la reducció de la violència que és explícita, però també d’aquella que és subtil. Cal impulsar programes de conscienciació tant a nivell familiar com escolar perquè ningú no es quedi callat davant d’aquests fets.

Si tenim un Dia Internacional contra la violència de gènere és precisament per recordar que la lluita contra un problema d’aquesta magnitud no pot durar un dia, s’ha de treballar tots i cadascun dels dies de l’any.

Tots a votar!

Aquest dimarts, la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría ens explicava que quan el tribunal constitucional s’ha pronunciat  a tots en correspon respectar les seves decisions i defensar la llei. Deia que cap governant pot decidir el què compleix i que no.

Aquesta trista visió sobre la política s’oposa radicalment a la visió que tenim altres, jo entre ells, que pensem que la feina dels governants és escoltar la gent i fer allò que el poble li demana. Entre obeir la voluntat dels 12 magistrats del tribunal constitucional o obeir la voluntat del poble català, algú pot dubtar de quina és la decisió correcta? La representació parlamentària que tenim a Catalunya és un reflex de la voluntat de decidir que hi ha al nostre país, i no es podria entendre de cap manera que algú pogués fer prevaldre l’opinió de 12 persones per sobre de la de tot un poble.

Davant de l’enèsima mostra del tarannà antidemocràtic de l'Estat espanyol i el maldestre intent de silenciar la veu dels catalans, la nostra resposta és ben senzilla:  votar el diumenge i després, caminar cap a  la independència. Diumenge votarem, no en tinc cap dubte. Sortirem al carrer i farem sentir la nostra veu. Demostrarem a Europa i al món que som un país decidit, valent, participatiu i pacífic i que tenim les idees clares, que volem construir un país millor i que no hi ha qui ens aturi. I ens és igual el que ens diguin, que ens intentin fer por, que enviïn la guàrdia civil, que ens diguin que el que fem és il·legal, que intentin espantar als voluntaris i als funcionaris que estaran al capdavant de les meses el diumenge...perquè tots units som un país imparable. Cada vegada veiem més clar que amb aquesta actitud el govern espanyol només aconsegueix sumar més catalans a la causa. Segons la darrera enquesta del CEO, pràcticament la meitat dels nous independentistes se n'ha tornat per l'actitud del govern central cap a Catalunya. 

Ja estem cansats de perdre el temps, de donar tantes voltes i d’agafar camins sense sortida, volem votar, volem conèixer la opinió del poble, d’una vegada per totes i volem ser lliures.  Als ciutadans i als voluntaris que estarem a peu d’urna aquest diumenge, no hi ha qui ens aturi, perquè volem ser lliures i volem un nou país. Sí o Sí.

Tu tampoc no hi pots faltar!

I després els estranya

El passat dia 2 llegíem en aquest mateix diari com han quedat els pressupostos del Govern del Partit Popular per l’any 2015. A nivell nacional veiem que el pressupost per a Catalunya ha quedat fixat en un 9,5%, la meitat del que aporta al PIB espanyol, i molt inferior al 12% que es va pressupostar el 2013. Aquest  càstig (perdó, correctament n’hauríem de dir greuge pressupostari), ja de per sí prou significatiu, s’ha de mirar amb el filtre de la realitat. Com bé assenyala el professor Sala i Martín s'ha de tenir en compte que històricament a Catalunya mai s’executen els pressupostos de l’Estat i que normalment s’acaba executant la meitat del pressupost, el que duplica la injustícia i la manca d’equitat inicial.

Si ens centrem a fer l’anàlisi dels diners que han d’arribar a la nostra ciutat, veurem que el pressupost del 2015 s’oblida de les grans inversions que tenim en marxa. La primera gran absent és la segona fase de la reforma de l’estació de trens, que s’ha quedat sense dotació, és un tema preocupant especialment per tot el que fa als usuaris amb mobilitat reduïda que no poden accedir a certes andanes perquè no hi ha altre camí que aquelles magnifiques escales que tots coneixem.

A part d’aquest primer oblit en trobem dos que encara empitjoren la situació. El Mercat Central s’ha quedat sense un sol euro de pressupost. El mateix ha passat amb els Jocs del Mediterrani del 2017.  Els mesos van passant i l’esperada dotació econòmica pels jocs cada vegada sembla més fictícia. Ens haurem de començar a plantejar com farem aquests jocs.

A certs partits polítics Tarragona els interessa. Els interessa especialment quan han de convocar manifestacions per defensar la senyera, o per defensar l’espanyolitat de Catalunya. Però sembla que quan parlem de vetllar per les inversions que es fan a la nostra ciutat o de reclamar diners per la nostra ciutat davant del govern de l’estat, llavors Tarragona ja no els interessa tant. O potser el problema és que prioritzen la defensa del partit per sobre de la defensa de la ciutat.

I després els estranya que a Catalunya passin les coses que passen. Els estranya que els catalans no ens sentim estimats i que vulguem marxar. Els estranya que sortim al carrer d’una manera massiva reclamant que volem votar, els estranya que la majoria dels grups parlamentaris treballin de manera unitària per a tirar endavant una consulta que ells han suspès, els estranya que més del 90% dels municipis donin suport a la consulta, els estranya que els alcaldes vagin massivament a la plaça Sant Jaume a fer palès aquest suport davant tot el món, els estranya que...

Doncs jo, sincerament, no ho trobo gens estrany.

Ara és l'hora!

Els que llegim això som una generació afortunada. 

Habitualment els canvis històrics són inapreciables, es viuen esdeveniments crucials  amb desconeixement, amb indiferència, sense saber que allò que està passant o que està a punt de  passar marcarà un moment transcendental en la història del país. Però nosaltres no, nosaltres som una generació afortunada, perquè estem vivint en primera persona uns fets que canviaran la història del nostre país, i el que és millor de tot, en som conscients i hi estem participant de manera activa.

El proper 9N serà un d’aquests moments decisius, cal però, que per a poder arribar al 9N avui fem una demostració multitudinària, festiva i pacífica, de la força que els catalans tenim. Aquesta tarda hem de fer la major mobilització en la història d'Europa, hem d’aconseguir que sigui  una altra jornada reivindicativa, que ajudi a deixar clar al món que Volem Votar, que el poble català és imparable. Sortirem al carrer i defensarem que res pot batre la democràcia.

En Mariano Rajoy diu que té "totes les mesures preparades per impedir la consulta". Aquest és el seu objectiu? Impedir votar la gent del país? Evitar que expressin lliurement la seva voluntat? Quina diferència entre els líders Europeus!  Quina vergonya quan comparem al Mariano amb el Cameron, Anglaterra sí que escoltarà la veu del poble, sí que permetrà votar els escocesos el proper dia 18. Com pot ser que alguns donin per bones unes lleis que estan pensades per lligar al poble de mans i peus? que només busquen evitar que un poble pugui decidir lliurement el seu futur?

 Però no ens deixarem vèncer, nosaltres també votarem! i ho farem de manera legal, amb la legalitat d’una llei aprovada pel nostre Parlament que compta amb el suport de la majoria dels catalans i les catalanes. No ens ho posaran fàcil, ens estan posant pals a les rodes, i encara ens en posaran molts més, però ens cal ser ferms, resistir i defensar fins el final el nostre compromís amb la democràcia i amb la llibertat del poble.

Perquè votarem, i si hem d’escollir entre escoltar al Tribunal Constitucional o escoltar el clam d’un poble que demana votar, nosaltres ho tenim molt clar, no tingueu dubtes de què escollirem. Escollirem la llibertat!

11 del 9 i 9 de l'11

S’acosta el setembre. La festa Major petita s’ha acabat - per cert, permeteu-me que des d’aquí feliciti a les colles castelleres de la nostra ciutat per la gran diada de Sant Magí que van aconseguir-  i que s’acabi la festa és senyal que s’acaba l’agost.

Aquest agost, a Tarragona, hem viscut moments que tardarem en oblidar.  Entre d’altres l’acte organitzat per l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural el passat dissabte dia 16. Els tarragonins ens vam aplegar en un lloc especialment simbòlic de la nostra ciutat, l’Amfiteatre romà, per enviar un missatge al món, i especialment al president de torn de la Unió Europea, Matteo Renzi, per a fer saber a Europa i al món que volem votar. Aquesta és una demostració més, com les que es vénen succeint per tot el país, que els catalans ho tenim clar, que volem decidir el nostre futur com un país normal, que volem donar un mandat democràtic clar als nostres representats polítics.

Els propers mesos seran decisius per la història del nostre país. Després d’esperar 11 mesos, arribarà la consulta, cada dia la tenim més propera. Cal que fem tot el que estigui a les nostres mans per a poder votar el 9N. Però poder votar aquest dia no serà senzill, hi haurà qui no ens ho posarà gens fàcil. Per molt que el Govern de la Generalitat aprovi la llei de consultes aquest setembre, ja trobaran la manera de privar-nos del nostre dret a decidir. És per això que pren una importància màxima el fet de donar a conèixer al món quina és la nostra situació. Explicar que som un poble pacífic però decidit, que volem votar i que cap governant que es consideri demòcrata ens pot negar aquest dret.

Cal que anem tots fent pinya en la mateixa direcció. Cal que ningú intenti abandonar ara el vaixell. Cal que ens sumem tots a la V per exigir que volem votar el 9N. Cal que treballem perquè les persones del nostre voltant omplin també els carrers el dia 11. Perquè com deia fa pocs dies l’Oriol Junqueras: ”La ciutadania ha de deixar clar que no està per orgues ni romanços, que s'ha de complir la voluntat democràtica i que els partits estem aquí per això, per respondre i respectar la voluntat de la ciutadania. Pacta sunt servanda, els acords hi són per complir-los, no per especular-hi frívolament. A aquells que no estiguin a l'altura del moment, la història els jutjarà; no és el moment de dubtes ni vacil·lacions.”

No hem de defallir ara que estem en la recta final. Cal que sumem esforços, que ens manifestem massivament, que per un dia trenquem amb les nostres rutines i ens sumem al gran projecte, a la V.  Un projecte que ha sorgit des de baix, des dels ciutadans, des de les seves ganes de decidir i de fer veure al món que volem votar i votarem. Cal que ho tinguem clar, és ben cert, la història ens convoca i en moments en què un pot construir  la història i ser part activa en la transformació d’un país... qui es quedarà a casa?

Ara és l’hora!

Un estiu per afagar forces

Ja estem al mes de juliol i molts de nosaltres tenim les vacances a punt. Jo, ja ho he dit altres vegades, em dedico al món de l’educació. Potser és per això que penso que l’estiu és el moment d’aturar-se, de reflexionar sobre com ha anat el curs i carregar les piles pel següent.

Aquest curs, en el món educatiu, no ha estat gens fàcil. El que més ha destacat ha estat l’aprovació de la “multa” que ha de pagar la Generalitat per no oferir places públiques d’escolarització en castellà. Quan una família no trobi una línia en castellà en una escola de la xarxa pública, podrà portar el seu fill/a a una privada i la Generalitat haurà de pagar més de 6.000€ per curs. Afortunadament la jugada els hi està sortint malament al Govern Espanyol perquè no s’ha rebut cap petició d’escolarització en castellà i les escoles privades afirmen que no fan oferta d’escolarització en aquesta llengua.

Aquest ha estat el tema més destacat de final de curs, però no ens ha de fer oblidar la realitat global del sistema educatiu català i especialment dels docents que hi treballen. Són elles i ells qui aguanten el sistema treballant en benefici del seu alumnat, per reduir les desigualtats i millorar la cohesió social. Cal recordar que, des de fa ja força cursos, han vist com s’allargava el seu horari de treball i com es reduïa el pressupost, tant el propi com el dels centres, amb el que tot això ha comportat de retallada de recursos per atendre l’alumnat amb més dificultats, aules més massificades, menys recursos materials, etc. Aprofito doncs, des d’aquí, per a desitjar un merescut descans als mestres i professors de les nostres filles i fills i desitjar-los que recarreguin les piles per al curs vinent.

Penso que aquest estiu tots hem de fer tots un esforç per descansar i per recarregar les piles. perquè els reptes que se’ns presenten no són senzills i caldrà que hi dediquem tots els nostres esforços si volem que surti tot bé.  El primer repte, que arribarà en menys de dos mesos, és l’onze de setembre. Aquest any l’ANC no ha organitzat un sol acte, si no tres: la concentració davant els Ajuntaments al matí, la V unint la Diagonal i la Gran Via per a que el món vegi que Volem Votar i una piulada massiva a les 20:14.  A més tot això anirà acompanyat de molts actes previs que volen situar Catalunya al món i externalitzar la situació que estem vivint, com els mosaics amb les cares dels polítics internacionals que es desplegaran arreu de Catalunya.

Després de l’11 de Setembre serà el moment de dedicar-nos al referèndum, a fer pedagogia sobre qui som els catalans i què volem aconseguir, perquè només des de la comprensió aconseguirem els suports que encara ens falten. El referèndum serà un moment clau pel nostre país, un punt d’inflexió en la nostra història i hem de fer tot el possible per a que sigui un dia de reivindicació pacifica però ferma, sense deixar que s’ignori el nostre dret a decidir.

Així doncs la tardor serà moguda, cal aprofitar l’estiu. Bones vacances per aquells que tenen la sort de poder-ne fer. Perquè tot i que alguns diuen que l’economia remunta, la veritat és que l’atur continua desbocat. El 30 de juny a la ciutat de Tarragona hi havia 10.825 persones aturades registrades que, de ben segur, no podran fer vacances aquest any.

No volem manifestar-nos més!

Darrerament sembla que els ciutadans ens passem el dia al carrer, i no, no parlo de la calor i de les terrasses. La línia política que està seguint el partit popular està portant a milers i milers de persones a manifestar-se setmana rere setmana.

Analitzant les propostes de llei proposades darrerament, veiem per què la gent es passa el dia al carrer: per l'ampli rebuig social que han generat . Començarem per la que més ens afecta a nosaltres, la llei Wert. Aquesta ha portat a múltiples manifestacions multitudinàries, la darrera el passat 14 de juny, per a defensar el model d’escola en català. Podem parlar també de  la “llei per a la protecció de la vida del concebut” mitjançant la qual el Ministeri de Justícia preveu eliminar el dret de les dones a decidir si mantenen o interrompen un embaràs. Aquesta llei és un atac directe a la llibertat de les dones i és un insult a la seva capacitat de decidir sobre el seu cos i el seu futur.  Aquesta llei és tan poc acceptada que ha provocat el rebuig de totes les comunitats autònomes que no estan governades pel partit popular. L’abdicació del rei d’Espanya també ha fet sortir els ciutadans massivament al carrer. Que en el tercer mil·lenni encara hi hagi persones que estiguin per sobre de les altres simplement pels seus drets heretats per naixement, i sense que el poble pugui dir si ho accepta o no, també ha portat a milers i milers de persones al carrer. La reforma laboral es troba exactament en la mateixa situació, rebutjada per treballadors i per sindicats ha empitjorat la situació dels treballadors i ha precaritzat  les condicions de treball.  Ha estat una reforma laboral que ni ha creat llocs de treball ni ha evitat la seva destrucció, més aviat al contrari, ha facilitat i abaratit els acomiadaments. Per no parlar de la corrupció, o de la reforma fiscal que és tan tramposa que farà, fins i tot, que molts passem a pagar més del que paguem ara... i tants altres temes que ens indignen dia a dia.

No podem sortir al carrer a manifestar-nos a favor de l’escola en català, a favor de l’avortament lliure i gratuït, a favor d’un referèndum sobre la monarquia o la república, a favor dels drets dels treballadors... Això s’ha d’acabar. I la millor manera d’acabar amb això és sortir al carrer a demanar una sola cosa: la República Catalana. Estic segura que en la Catalunya independent no tindrem aquesta llei de l’avortament, ni aquesta llei d’educació i segur que no tindrem rei. I si algú té la temptació mantenir els privilegis de la casta que ens ha governat durant molt de temps i de les elits xucladores que s’aprofiten del sistema, o té la temptació de fer una reforma laboral com l’espanyola o unes rebaixes fiscals que només beneficien als que més tenen i que collen a les classes mitjanes, llavors que es pensi molt bé a qui vota, perquè nosaltres farem tot el que estigui a les nostres mans per evitar-ho. Perquè per això estem aquí, per això està ERC, per vetllar per a que això no passi i puguem fer un país nou i sobretot, un país millor.

Ara, República Catalana

Dilluns 2 de juny el monarca espanyol va anunciar la seva abdicació a favor del seu fill. En un país com el nostre, on els ciutadans demanen cada vegada ser més partícips en les decisions que es prenen i tenir dret a decidir, el tema de la successió enceta una nova polèmica. El fet de que l’elecció del cap d’estat es faci d’una manera dinàstica, per dret de naixement i sense valorar els mèrits del successor, posa en evidència l’anacronisme d’aquesta institució. No cal ni tal sols entrar a valorar el masclisme del sistema, que deixa de banda a les dones, nascudes primer i per tant amb més dret de ser hereves, per donar prioritat al mascle.

Cal recordar la decisió de mal gust, des del punt de vista català, que va prendre Joan Carles al posar al seu hereu el nom de Felip. Això el convertirà en Felip VI, succeint a Felip V de nefast record pels catalans.

Aquesta abdicació és un canvi que no canvia res. El nou rei ocuparà el lloc del seu pare i res apunta que pugui tenir una línia d’actuació diferent a la del seu antecessor. L’educació del príncep Felip en acadèmies militars i en temes relacionats amb el protocol reial no sembla que inclogui cap apartat relatiu a l’adaptació de la monarquia al segle XXI ni cap reforma constitucional que parli de l’estat plurinacional ni del dret a decidir dels pobles.

Fa cent anys només existien tres repúbliques en tota Europa. Les monarquies han anat desapareixent al llarg d’aquests anys i més que haurien de desaparèixer. De fet ja ho diu aquella previsió: finalment només sobreviuran cinc reis (els quatre de les cartes i la reina d’Anglaterra).

El passat dia 25 els tarragonins i els catalans ho vam dir molt clar a les urnes, Volem decidir i reclamem una nova Catalunya i per aconseguir-ho seguirem treballant fins el proper 9N, dia en què ho deixarem tot a punt per a declarar la República Catalana.

TARRAGONA AVANÇA CAP A LA INDEPENDÈNCIA

Permeteu-me començar aquestes ratlles d’avui amb un agraïment per la feina feta, el suport rebut i l’escalf que vam aconseguir diumenge dia 25. Amb 7.626 vots a la nostra ciutat i 629.071 en total, Tarragona i Catalunya van demostrar al món que volen fer un pas més enllà, que volen formar un nou país i que ja no volen esperar més. Aquesta victòria històrica va ser aconseguida amb una llista de  caire cívic i transversal, concorrent en coalició amb NECat i Catalunya Sí.  Els resultats obtinguts en un context de fort augment de la participació al Principat (del 36,9% al 47,6%) encara els fan més eloqüents i importants, i són un bon indicador de salut democràtica que ha estat molt ben rebut en l'opinió pública internacional

En aquestes eleccions hem pogut comprovar que la nostra ciutat no és diferent de la resta de Catalunya, tot i que a alguns els  molesti acceptar aquesta realitat. La voluntat de formar part d’un nou país està àmpliament present a la nostra ciutat. El bloc del dret a decidir a Tarragona ciutat, representat per ERC, CIU, ICV i Podemos -esperem que ara no es desmarquin del que van dir en campanya electoral- sumen un 48% dels vots, mentre que el bloc del no, representat per PP, ciutadans i UPyD van obtenir un 26% del total.

Totes aquestes dades ens han omplert d’alegria i ens han permès contrastar allò que ja sabíem de la nostra ciutat. Aquesta alegria però, no ens farà perdre de vista quin és el nostre objectiu, el gran repte que tenim plantejat davant nostre pel proper 9N. Els propers seran mesos transcendentals, mesos en què caldrà que ens arremanguem i treballem colze a colze amb aquells que persegueixen el mateix somni que nosaltres. Cal fer créixer la il·lusió i les ganes d’assolir aquest somni. Cal  fer créixer aquest 48% de tarragonines i tarragonins que es declaren a favor de la consulta i aquest creixement l’hem d’aconseguir entre tots: entre els que fa anys que estem convençuts que la independència és la única via possible, entre els que fa poc que s’han convençut, entre les entitats com assemblea i Òmnium i els seus voluntaris, que dediquen hores i hores del seu temps a treballar per aquest objectiu comú de molts. Hem de fer evident que tots els que es van quedar a casa no són contraris a la consulta, com va insinuar el ministre Margallo.

Avui el procés d'autodeterminació és més fort que mai, i així ho ha entès la premsa internacional. Votar el 9N no serà una tasca fàcil, ens trobarem moltes pressions, moltes situacions en què es qüestionarà la legitimitat del nostre procés, però cal que cadascú hi posi el seu granet de sorra i faci tot es que estigui al seu abast  per treballar pel procés, perquè és entre tots que hem d’aconseguir el nostre somni.

El nou país és més a prop. Comencem el 9N.

Tots som ANC

Un cop més, el poble català empeny i pren les regnes del procés. La ciutadania continua marcant el pas a seguir. Ho vam tornar a veure, i a viure, el passat  dissabte, quan més de 5.000 persones ens vam reunir per decidir quin camí cal seguir a partir d'ara per arribar a la Catalunya que volem. Tan a prop i tan lluny queda aquell gener del 2012, on poc més de 20 persones ens vam trobar al local de l'Associació de Veïns del Serrallo per constituir l'assemblea del Tarragonès. Dos anys després, és impressionant de veure l'evolució que ha fet l'ANC, amb més de 51.000 socis a tot Catalunya.

És en moments com aquest, en què la gent de l'ANC treballa incansablement per assolir l’alliberament nacional, quan hem de demostrar que tots som ANC i que no ens quedarem impassibles davant els atacs que estan patint. Possibles amenaces d'il·legalització no faran que l'ANC trontolli, ans al contrari afermarà les seves bases amb més força.

La gent té ganes de participar, de treballar col·lectivament en el projecte d'un nou país, i d'aconseguir sumar gent a aquest projecte. Vam viure el moment d'afirmació d'aquestes ganes de créixer, com l'ovació que van rebre els membres de «Súmate» que van participar en l'Assemblea i que van poder sentir l'escalf de tot un poble que els acompanya en el seu camí.

El passat dissabte, els socis de l'ANC van aprovar per àmplia majoria el que serà el full de ruta per al proper any, amb algunes propostes ja conegudes, com la possible declaració de la independència pel dia de Sant Jordi del 2015, i amb algunes sorpreses, com la presentació de l'acte massiu que organitzaran perquè ens mobilitzem aquest 11 de setembre. I va resultar que no era un sol acte; la proposta que ens fa l'Assemblea és un conjunt de tres actes: un trobada al matí davant dels Ajuntaments de cada poble i ciutat de la nostra geografia; una concentració pacífica a la tarda per demostrar al món que Volem Votar, i per fer-ho res millor que fer un V gegant, unint la Diagonal i la Gran Via de les Corts catalanes amb milers i milers de catalans que demanen poder votar; i una piulada massiva aquell vespre, a les 20.14 que ha de situar Catalunya com a «trending topic» mundial, i demostrar al món que aquest camí ja no té marxa enrere, i que farem tots els esforços perquè per una via o una altra puguem decidir el nostre futur.

Vaja, que se'ns ha girat molta feina. I és una feina que cal que fem entre tots, en la qual tots hi hem d'estar implicats, en la qual es necessiten moltes mans i durant molt de temps. Cal que tots pugem al vaixell de l'ANC, cadascú dins de les seves possibilitats, i donem un cop de mà per assolir el nostre objectiu col·lectiu.

El plantejament que l'ANC fa és ambiciós, com nosaltres els catalans, que també som ambiciosos i volem aconseguir un futur millor. 

8 de març. Dia internacional de les dones treballadores

Com ja va sent tradicional, desafortunadament, aquest dissabte ens vam tornar a trobar per a fer un homenatge a les dones com fem cada 8 març. 

Sí, he dit desafortunadament, perquè penso que haver-nos de trobar any rere any per a celebrar aquest dia és un clar indicador que el camí que ens falta per recórrer encara és molt llarg fins a poder assolir la igualtat entre dones i homes. Tradicionalment les polítiques institucionals s'han fet d'esquenes a les dones i sense reconèixer les aportacions polítiques, socials, culturals, econòmiques... que les dones han fet a la societat. L'estat del benestar ha recaigut sobre les dones donat que els poders públics no han exercit, en molts casos, la seva responsabilitat social. La cura de les persones i la cura de la llar ha estat una responsabilitat majoritària de les dones, encara avui en dia els darrers estudis demostren que el temps que les dones destinen a les tasques domèstiques i de la família és el doble dels que destinen els homes.

Perquè, tot i què socialment hi ha un sentiment bastant majoritari que les dones gaudim dels mateixos drets que els homes, la realitat ens fa veure que la crisi ha posat encara més dificultats al dia a dia de les dones. Som al segle XXI i, efectivament, les dones tenim els mateixos drets, però aquests no són exercits de manera igualitària entre homes i dones. Les retallades socials, laborals i de drets que patim dia a dia, ens afecten especialment com a dones. Una estadística que evidencia aquest fet sortia fa poc al telenotícies. Les  dones que ocupen càrrecs directius s'ha reduït d'un 20% a un 11% en els darrers cinc anys i aquestes dones directives cobren un 18% menys de mitjana. Pel que fa la resta de treballadors la diferència salarial continua sent evident entre ambdós gèneres, fins i tot amb el mateix nivell de formació. El sou brut anual mitjà d'un home és de 28.025 euros mentre que el de la dona és de 20.800€, això sense oblidar que un 60% dels llicenciats a Europa són dones i que un 72% de les dones catalanes tenen estudis de secundària enfront del 58% dels homes. Sembra increïble, no? Les dones estem per sobre en formació però per sota en salari. No serà que les empreses ens penalitzen per ser les que parim, les que cuidem dels nostres fills quan són petits i dels nostres pares quan són grans? Un sistema laboral pensat en masculí, pensat per homes i per a homes perpetua les diferències entre els dos gèneres gràcies a la seva poca flexibilitat, una exigència de disponibilitat horària absoluta (on sovint s'exigeix més el estar allà que el produir) i una nul·la conciliació entre el món professional i el familiar.

En una època com aquesta, conceptes com la igualtat d'oportunitats, l'economia social i la responsabilitat social podrien passar a un segon terme, tot i que és quan són més necessaris.  Cal que els altres 364 dies de l'any continuem fent tots els esforços necessaris per a evitar que aquesta situació perduri i que lluitem per reconèixer  a les dones el seu paper fonamental com a pilar de la nostra societat, no pot ser només la feina del 8 de març.

Jocs del Mediterrani: somni o realitat

Hi havia una vegada un bonica ciutat, d’estius càlids i hiverns suaus, situada a la vora del Mediterrani. Era un lloc privilegiat on ja els romans van decidir ubicar una ciutat important en l’expansió del seu imperi.

Un dia aquesta bonica ciutat va ser escollida com a seu d’uns jocs que agermanaven totes les poblacions de la riba del Mare Nostrum, els Jocs del Mediterrani. Els habitants d’aquesta ciutat, amb el seu alcalde al capdavant, van estar molt contents d’haver estat tan afortunats, perquè pensaven que aquests jocs serien una oportunitat per a transformar la ciutat, per a atreure molt de turisme, per a fomentar la pràctica esportiva entre els conciutadans, per millorar els equipament, per a fer créixer els clubs i les entitats esportives...  Comptaven que el Comitè Olímpic Espanyol es faria responsable d’una part de la inversió i que donaria recolzament a aquesta iniciativa.

El temps va anar passar i, a mesura que s’apropava la data de l’esdeveniment, la bonica ciutat es va adonar que la gran aposta que havien de ser aquells jocs, s’estava quedant en res. Les bones paraules i les promeses es van anar transformant en fum que s’emportà el vent. 

De mica en mica els ciutadans van anar veient que l’aportació dels diners per part de les grans administracions ni arribaven ni es concretaven. Fins i tot el Delegat d’Esports de la Generalitat va declarar que el govern d’Espanya no posaria cap euro en aquell projecte. Potser una part dels diners havia anat a parar a la famosa i frustrada candidatura olímpica de Madrid. Fos com fos els diners per aquell projecte sempre trobaven un altre destí més important per la capital del regne.

A dins la bonica ciutat les previsions tampoc no es complien, l’alcalde parlava de construir un nou barri,  “Mediterranian Smart District” en deia, per allotjar els atletes. Un any després havia canviat d’idea i parlava d’hostatjar els atletes en els hotels de la veïna vila de Salou, tot i que es va oblidar, abans d’anunciar aquesta proposta, de tenir el vist-i-plau dels hotelers que els havien d’acollir...

Amb el pas del temps tots els ciutadans se’n van anar adonant que aquells bonics jocs que havien de transformar la ciutat eren més un somni que una realitat.... Tots? No! L’Alcalde, tot i les evidències, continuava confiant en aquells dirigents cap els quals volia tendir ponts i continuava explicant a tothom que aquells jocs transformarien la ciutat.

Caldria esperar que arribés l’esdeveniment per veure en què es concretava aquell somni, com repercutia en la bonica ciutat i si en realitat havia estat una oportunitat ben aprofitada o no, però això només el temps ho podria dir.

Tarragona, 75 anys després.

El 15 de gener de 1939 les tropes franquistes van entrar a la ciutat de Tarragona. L’ocupació de les ciutats catalanes, pocs mesos després de la batalla de l’Ebre –qualificada pel mateix Franco com la més aspra i lletja de la guerra civil- posava punt i final a una guerra que s’havia iniciat trenta mesos abans per la rebel·lió d’uns militars contra el règim legítim de la República.

Aquell fatídic dia, les tropes franquistes van entrar a la ciutat per la carretera de Lleida i varen hissar la bandera falangista al balcó de l’ajuntament mentre es cantava el “cara al sol”. Així doncs, la guerra es donà per acabada i s’instaurà la dictadura del general Francisco Franco. A partir d’aquell dia, va començar a Tarragona i a Catalunya una nova etapa de la nostra història, en la què es va fer una ofensiva sistemàtica per posar fi a la personalitat nacional d’un poble. L’exili massiu de la població juntament amb el nou sistema institucional imposat que va omplir els camps de concentració i les presons d’aquells que sentien desafecció pel règim.  A Tarragona la Torre del Pretori va ser utilitzada com a presó. Entre els anys 39 i 48 van passar-hi més de 6.800 republicans, del quals 767 foren executats o varen morir a causa de les males condicions de la presó.

75 anys després, sembla que el temps no hagi passat. Si mirem les propostes que fan els que ara ens governen (molts d’ells fills i gendres dels que manaven llavors) podem constatar que no hem avançat massa:

Ens volen imposar una llei d’educació que intenta fer creure que Espanya ja existia fa 1000 anys, on la corona d’Aragó és la gran absent i on ni tan sols s’anomena la repressió que es va viure durant la dictadura.  

Ens volen imposar una llei de seguretat ciutadana, que sembla feta a mida per Franco i pels grisos. Impedeix concentrar-se en determinats llocs sense l'autorització pertinent, i recorda l’article 2 de la llei de premsa que va promulgar Fraga i que limitava tant la llibertat d'expressió com la de reunió. Però aquesta llei afectarà només els d’un bàndol, perquè els altres, com els de la división azul, continuaran sent homenatjats per la delegada del Govern Espanyol.

Com si això fos poc, ens volen imposar una nova llei contra l’avortament (perquè no es pot dir de cap altra manera que Contra l’avortament) que ens ha fet retrocedir 50 anys en el calendari i que vol donar a entendre que les dones – que podem dirigir empreses i  països – no som capaces de decidir sobre el nostre propi cos. ­­

­­­­­­­­­­­­­Davant aquest panorama només tenim una solució. Els catalans hem de decidir lliurement el nostre futur. Som un país modern, amb mentalitat oberta atrapat dins un estat ancorat en el passat. No volem mirar més cap endarrera sinó mirar endavant amb il·lusió i optimiste el camí que ens espera. No serà un camí fàcil, però serà el millor per a Tarragona i per a Catalunya.