Com ja va sent tradicional, desafortunadament, aquest
dissabte ens vam tornar a trobar per a fer un homenatge a les dones com fem
cada 8 març.
Sí, he dit desafortunadament, perquè penso que haver-nos de trobar
any rere any per a celebrar aquest dia és un clar indicador que el camí que ens
falta per recórrer encara és molt llarg fins a poder assolir la igualtat entre
dones i homes. Tradicionalment les polítiques institucionals s'han fet d'esquenes a les dones
i sense reconèixer les aportacions polítiques, socials, culturals,
econòmiques... que les dones han fet a la societat. L'estat del benestar ha
recaigut sobre les dones donat que els poders públics no han exercit, en molts
casos, la seva responsabilitat social. La cura de les persones i la
cura de la llar ha estat una responsabilitat majoritària de les dones, encara avui en
dia els darrers estudis demostren que el temps que les dones destinen a les
tasques domèstiques i de la família és el doble dels que destinen els homes.
Perquè, tot i què socialment hi ha un sentiment bastant
majoritari que les dones gaudim dels mateixos drets que els homes, la realitat
ens fa veure que la crisi ha posat encara més dificultats al dia a dia de les
dones. Som al segle XXI i, efectivament, les dones tenim els mateixos drets, però aquests no són exercits de
manera igualitària entre homes i dones. Les retallades socials, laborals
i de drets que patim dia a dia, ens afecten especialment com a dones. Una
estadística que evidencia aquest fet sortia fa poc al telenotícies. Les dones que ocupen càrrecs directius s'ha reduït
d'un 20% a un 11% en els darrers cinc anys i aquestes dones directives cobren
un 18% menys de mitjana. Pel que fa la resta de treballadors la diferència
salarial continua sent evident entre ambdós gèneres, fins i tot amb el mateix
nivell de formació. El sou brut anual mitjà d'un home és de 28.025 euros mentre
que el de la dona és de 20.800€, això sense oblidar que un 60% dels llicenciats
a Europa són dones i que un 72% de les dones catalanes tenen estudis de
secundària enfront del 58% dels homes. Sembra increïble, no? Les dones estem per
sobre en formació però per sota en salari. No serà que les empreses ens
penalitzen per ser les que parim, les que cuidem dels nostres fills quan són
petits i dels nostres pares quan són grans? Un sistema laboral pensat en
masculí, pensat per homes i per a homes perpetua les diferències entre els dos
gèneres gràcies a la seva poca flexibilitat, una exigència de disponibilitat
horària absoluta (on sovint s'exigeix més el estar allà que el produir) i una
nul·la conciliació entre el món professional i el familiar.
En una època com aquesta, conceptes com la igualtat
d'oportunitats, l'economia social i la responsabilitat social podrien passar a
un segon terme, tot i que és quan són més necessaris. Cal que els altres 364 dies de l'any continuem
fent tots els esforços necessaris per a evitar que aquesta situació perduri i que lluitem per reconèixer a les dones el
seu paper fonamental com a pilar de la nostra societat, no pot ser només la feina del 8 de març.
