Hi havia una vegada un bonica
ciutat, d’estius càlids i hiverns suaus, situada a la vora del Mediterrani. Era
un lloc privilegiat on ja els romans van decidir ubicar una ciutat important en
l’expansió del seu imperi.
Un dia aquesta bonica ciutat va
ser escollida com a seu d’uns jocs que agermanaven totes les poblacions de la
riba del Mare Nostrum, els Jocs del Mediterrani. Els habitants d’aquesta ciutat,
amb el seu alcalde al capdavant, van estar molt contents d’haver estat tan afortunats,
perquè pensaven que aquests jocs serien una oportunitat per a transformar la
ciutat, per a atreure molt de turisme, per a fomentar la pràctica esportiva
entre els conciutadans, per millorar els equipament, per a fer créixer els clubs
i les entitats esportives... Comptaven
que el Comitè Olímpic Espanyol es faria responsable d’una part de la inversió i
que donaria recolzament a aquesta iniciativa.
El temps va anar passar i, a
mesura que s’apropava la data de l’esdeveniment, la bonica ciutat es va adonar
que la gran aposta que havien de ser aquells jocs, s’estava quedant en res. Les
bones paraules i les promeses es van anar transformant en fum que s’emportà el
vent.
De mica en mica els ciutadans van
anar veient que l’aportació dels diners per part de les grans administracions
ni arribaven ni es concretaven. Fins i tot el Delegat d’Esports de la
Generalitat va declarar que el govern d’Espanya no posaria cap euro en aquell
projecte. Potser una part dels diners havia anat a parar a la famosa i
frustrada candidatura olímpica de Madrid. Fos com fos els diners per aquell
projecte sempre trobaven un altre destí més important per la capital del regne.
A dins la bonica ciutat les
previsions tampoc no es complien, l’alcalde parlava de construir un nou barri, “Mediterranian Smart District” en deia, per allotjar
els atletes. Un any després havia canviat d’idea i parlava d’hostatjar els
atletes en els hotels de la veïna vila de Salou, tot i que es va oblidar, abans
d’anunciar aquesta proposta, de tenir el vist-i-plau dels hotelers que els
havien d’acollir...
Amb el pas del temps tots els
ciutadans se’n van anar adonant que aquells bonics jocs que havien de
transformar la ciutat eren més un somni que una realitat.... Tots? No!
L’Alcalde, tot i les evidències, continuava confiant en aquells dirigents cap
els quals volia tendir ponts i continuava explicant a tothom que aquells jocs
transformarien la ciutat.
Caldria esperar que arribés
l’esdeveniment per veure en què es concretava aquell somni, com repercutia en
la bonica ciutat i si en realitat havia estat una oportunitat ben aprofitada o
no, però això només el temps ho podria dir.
A la fi, tant la bonica ciutat com tot el país que tocava amb delicadesa les aigües de la Mediterrània van optar per desfer se'n de tantes mentides a les que el Regne els sotmetia i, varen decidir entre tots de independitzar-se i així és com va començar el famós procés Català per la independència del territori que fins ara estava sota el jou de l'Estat. I vet aquí un gat, i vet aquí un gos aquest conte ja s'ha fos... (continuarà).
ResponElimina