Brutícia i abocadors

Tarragona és una ciutat privilegiada per la seva ubicació entre la platja i el bosc. Som molts els tarragonins que volem gaudir de l’entorn de la nostra ciutat i que dediquem el temps lliure a caminar, a córrer, a anar en bici... Afortunadament hi ha molts llocs de la ciutat on podem fer-ho, entre ells el camí vell del Llorito. Lamentablement no tot és bonic quan surts a fer un tomb per aquest camí, és bastant decebedor sortir a passejar per aquest camí i  veure en quin estat es troba. Si tot caminant et fixes en el que t’envolta no pots deixar de veure tota la brossa llençada pels vorals del camí. Hi pots trobar papers, bosses, embolcalls de paquets, trossos de mobles vells i fins i tot m’ha semblat veure alguna vegada una tassa de lavabo. L’impacte visual de la brossa és força impactant i redueix molt el plaer de fer un tomb per la natura.

Tarragona té una partida pressupostària molt elevada dedicada a la neteja, d’això en parlarem un altre dia, però no podem pretendre culpar de la brutícia acumulada només als responsables de la neteja municipal. Que un espai com aquest estigui net és responsabilitat de tots els que hi passem. Com diuen sempre les avies “no és més net qui més neteja, sino qui menys embruta”. Sense alliberar a ningú de les responsabilitats que li pertoquen, cal que fem una crida al civisme i que comencem a ficar-nos al cap que allò que no és de ningú, en realitat és de tots i que si volem que la nostra ciutat llueixi, per nosaltres i pels visitants, cal que entre tots cuidem i respectem allò que és públic.

Un altre tema, que va més enllà de la brutícia acumulada als vorals, són els abocadors il·legals que s’han anat trobant en aquesta zona. Gràcies a la col.laboració ciutadana i a les denúncies via Twitter en el darrer més s’han detectat diversos abocadors il.legals a la nostra ciutat. En aquests abocadors incontrolats la gent hi llença tota mena de residus, especialment els procedents d’obres: mobles vells, totxanes, rajoles trencades.... No deixa de sorprendre que un dels abocadors localitzats darrerament estava especialitzat en roba, muntanyes i muntanyes de roba usada que no semblava estar llençada allà de forma casual, sinó més aviat dipositada per a un posterior ús. El fet que al costat de la pila de roba s’hi trobés una taula amb una cadira i un para-sol plantat fa pensar que algú s’hi passava hores assegut, potser negociant o intentant negociar amb aquesta roba. No sé quin és el negoci o l’ús possible que se li pot donar a aquesta roba vella, però cal tenir present en quines condicions es trobava i el risc per la salut pública que això pot suposar.

Hi ha certs indicis  que haurien de fer plantejar a l’equip de govern la necessitat de fer un control més estricte sobre on van a parar els productes que rebutgem. Un dels casos clars és el de la roba usada i els contenidors per a recollir-la. Ja l’any 2012 va haver-hi un debat encès sobre aquests contenidors i els robatoris que patien diàriament que acabaven deixant piles i piles de roba tirada pel terra. Un altre cas clar, i que molts tarragonins han viscut en primera ma, és el de les deixalleries mòbils. És habitual, quan vas a deixar-hi algun trasto vell que tens per casa, no tinguis temps ni d’apropar-t’hi que algú ja t’ha pres l’objecte de les mans. Les deixalleries mòbils estan hores i hores estacionades sense que ningú les controli, permeten que qui vulgui pugui entrar, remenar i endur-se allò que vulgui.  Pot ser que aquest material, tant la roba usada com les deixalles, acabi convertint-se en un negoci per a grups organitzats que es lucren amb les deixalles, o que s’acabi convertint en porqueria abocada en els espais verds de la nostra ciutat

Cal que l’equip de govern estudiï quines mesures es poden prendre per prevenir aquesta situació, per frenar la proliferació d’espais que es poden estar convertint en punts de compravenda de deixalles, mobles vells i roba, entre altres objectes i dissenyar un pla d’actuació que garanteixi que els residus van a para als abocadors autoritzats, així serà més agradable sortir a passejar pels boscos de la ciutat.

Les eleccions del 20 D al Congrés i al Senat espanyols, que tanquen un cicle llarg i esgotador d’eleccions, han portat a Esquerra Republicana de Catalunya a obtenir uns resultats molt esperançadors: al Congrés hem obtingut 600.000 vots i hem triplicat el número de representants fins als 9 diputats. Al Senat, hem passat de no tenir cap representant d'elecció directa a guanyar les eleccions a Catalunya amb 6 representants, dos d’ells de Tarragona. Aquesta és un bon  indicador de que, pas a pas, anem consolidant un partit transversal, fort i totalment compromès amb el benestar dels ciutadans i la independència.

Aquest diumenge hem vist un augment dels vots en contra de la corrupció i a favor de la transparència. Hem vist també la baixada general que ha patit la dreta. Els escons que ha perdut el PP no els ha recuperat C’s. Clarament el vot ha girat a l’esquerra, i ERC s’ha consolidat com la segona força, la força que fa de frontissa entre els partits d’esquerres i els partits sobiranistes.

Ens n’alegrem de l’èxit de Podemos i les seves múltiples coalicions (a Catalunya, Euskadi, València, Galícia...) que ha obtingut 69 escons, una xifra superior al que pronosticaven les enquestes. Però tot i això la seva gran promesa electoral de fer un referendum a Catalunya, no té cap possibilitat de tirar endavant, doncs la resta de partits majoritaris ja han dit que no li donaran cap suport. Cada vegada és més evident que l’únic referendum possible serà aquell que servirà per aprovar la nova constitució catalana d’aquí a 18 mesos.

La inestabilitat d’una Catalunya dividida amb un parlament fraccionat, incapaç de formar govern que tants rius de tinta ha fet còrrer, amb anuncis apocalíptics des de Madrid , es veu traslladada ara al congrès dels diputats, on veuen la impossibilitat de formar un govern d’una manera fàcil.

És evident que Catalunya i Espanya són dos països diferents, amb dues realitats socials i culturals diferents. Com a mostra d’això només cal mirar els resultats d’aquest diumenge. El PP ha guanyat les eleccions a Espanya (tot i que ha perdut més de 3,5 Milions de vots i 60 escons), però a Catalunya és el sisè partit! No tercer, ni quart, ni cinquè... Sisè!!  Ciudadanos que havia de ser el partit triomfador, el que anava a guanyar les eleccions a Catalunya, ha quedat en cinquè lloc. El vot de la dreta espanyolista ha ocupat un lloc residual a Catalunya.

Deien que si Ciudadanos guanyava les eleccions a Catalunya seria la fi de l’independentisme. Ara, segons la seva pròpia teoria, aquest resultat deu ser la fi de l’unionisme.

La realitat és que ara com ara, a Espanya, Ciudadanos i el Partit Popular tindrien majoria absoluta si Catalunya fos independent. Quina ironia, no?

Coses que sorprenen i coses que no.

Un dels canvis principals que ens ha portat la nova legislatura, arran de les eleccions municipals, és una ampliació del nombre de grups municipals que estem als plens de l'Ajuntament. Això ha fet que els plenaris s'allarguin de manera notable. El motiu és ben clar: ara som set grups enlloc dels quatre d'abans i tots tenim temes importants que volem portar al ple i, a més volem explicar  a la ciutadania perquè votem el que votem en les mocions dels altres grups, ja que pensem que és necessari que els tarragonins sàpiguen perquè fem el que fem. Això és com un sopar a on hi ha dues persones o a on n'hi ha una mitja dotzena. És evident que allà on hi ha més gent les converses s'allarguen i les tertulies són més completes i enriquidores. El nostre sopar és el ple municipal

Entenc, i aquesta és la part que no em sorprèn, que per algunes persones aquest canvi sigui difícil. Penso , per exemple, en els mitjans de comunicació, que han vist allargades les seves jornades laborals i que tenen moltes més mocions i moltes més notícies per explicar que abans. Comprensiblement això complica la seva feina i fa que sigui difícil triar què explicar i què no.

El que sí que em sorprèn, i molt, és que hi hagi alguns portaveus dels grups municipals que es lamentin en privat o, el que encara és pitjor, públicament de la durada dels plens dient que això s'ha d'acabar i que hem de buscar la manera de retallar les hores que estem allà parlant. Trobo una falta de respecte que en els plens de la nostra ciutat, que són només un cop cada mes, hagim de còrrer. Per mi és molt important dedicar un temps a proposar aquelles coses que pensem que poden ajudar a millorar la ciutat (una millora en la contractació, unes beques per fomentar l'esport, etc.) o que pensem que són de justícia ( la defensa dels afectats per la Talidomida, l'anul.lació del judici a Lluís Companys, etc.)

Penso que la nostra feina com a regidors d'aquest Ajuntament no és mirar l'hora, no és pensar que si marxem a dinar abans millor per nosaltres. Penso que la confiança que els ciutadans ens heu posat a les mans és per debatre a fons les idees, defensar les notres prioritats i explicar les nostres postures. I si això ens fa dinar a les cinc enlloc de a les dues un cop al mes, tampoc no passa res!

LA TRAMPA DEL DIÀLEG

Aquest diumenge farem la votació més important de la nostra història. Estem davant el vot de la nostra vida, l’elecció que pot fer canviar de dalt a baix la situació del nostre país.

Els dies que ens venen per davant seran apassionants i transcendents, l’arrencada d’una època de canvi que farà que Catalunya doni un pas endavant, que ens permetrà veure el futur amb uns nous ulls.

En aquest moment crucial, molt partits intenten convèncer als seus votants parlant de diàleg,  de la necessitat de trobar una sortida dialogada a la nostra situació, d’arribar a una entesa amb el Govern de l’estat. Hi ha una premissa bàsica que cal recordar quan es vol parlar de diàleg, i és que un no pot dialogar amb sí mateix – això seria un monòleg-.  Per dialogar cal tenir un interlocutor davant. Dialogar és cosa, com a mínim, de dos.

Si fem una mica de memòria veurem que la via del diàleg ja s’ha intentat i s’ha esgotat. Són múltiples les vegades que hem intentat dialogar amb Espanya i que el govern de Madrid ens ha tancat la porta als morros. En els darrers anys, diversos grups polítics de l’Estat Espanyol (catalans, bascos i gallecs) han demanat al Congrés i al Senat que l’Estat permeti fer un referèndum d’autodeterminació i que negociï amb la Generalitat. Tantes vegades com s’ha ofert diàleg, tantes vegades se’ns han dit que no.

Quines són aquestes vegades que des de Madrid ens han tancat la porta al diàleg?  Tots recordem la prohibició de celebrar el referèndum del 9N, que ens va portar a una votació purament simbòlica i sense cap repercussió legal. Aquesta, però, no ha estat, ni de lluny, l’única vegada que ens han tancat la porta a la negociació. Sense cap ànim de ser exhaustiva, anem a repassar-ne només alguns exemples.

 L’any 2012, al Juliol, es va tombar una proposició de llei sobre la convocatòria de referèndums consultius, a l’octubre es van negar a traspassar a la Generalitat la facultat per convocar consultes populars, al novembre es van tornar a mostrar desfavorables a permetre referèndums d’autodeterminació: “el Gobierno aborda estos asuntos desde el punto de vista del interés general y des de una perspectiva constitucional” ens  van dir en aquell moment.

L’any 2013 no va ser massa diferent: al febrer no es va acceptar a tràmit una llei sobre l’autodeterminació dels pobles, ni es va acceptar una proposta de resolució per a què l’estat respectés la convocatòria de consultes per part dels diferents Parlaments, ni es va acceptar la proposta de resolució per instar al Govern Espanyol a negociar amb els partits catalans la celebració d’un referèndum, i van votar no a una proposta per iniciar un diàleg amb el Govern de la Generalitat per fer possible una consulta... No cal que segueixi, oi? Podria omplir línies i línies parlant de les vegades que l’Estat Espanyol ens ha tancat la porta, que no ens ha donat cap possibilitat de negociar, que s’ha amagat rere la constitució i l’ha esgrimit contra nosaltres com si fos el més intocable del llibres, aquell que va venir donat per la mà d’un ésser superior i del que no es pot modificar ni un punt ni una coma.

És per això, arribats en aquest punt de tancament total de portes per part del govern espanyol, que no puc entendre que de cara al 27S encara hi hagi qui encara parli d’una “sortida dialogada”. Crec que és més que evident que no hi ha diàleg possible. Per una banda perquè no tenim ningú a l’altre costat que vulgui dialogar amb nosaltres. Per l’altra banda perquè aquest temps ja s’ha esgotat, ja hem ofert diàleg infinitat de vegades i sempre se’ns ha negat.

Cal que siguem nosaltres, els catalans, qui decidim com volem el nostre futur, qui prenguem les nostres decisions i obrim nous camins. Amb valentia i amb decisió, perquè com deia Martí i Pol el futur el veig lluminós i possible, i el tenim a tocar.

Qui pagarà els Jocs Mediterranis?

Aquesta setmana hem pogut veure l'avantprojecte dels pressupostos generals de l'estat per l'any 2016, presentat a corre-cuita com a part de la campanya electoral del PP. En aquests pressupostos veiem que no hi ha cap partida econòmica destinada al finançament dels Jocs Mediterranis Tarragona 2017, (com tampoc cap euro per la finalització de les obres del mercat central).  L'estat ens ha empès cap a un projecte, el COE (comitè olímpic espanyol) ens ha donat el seu suport, fins i tot el rei ens ha donat el seu suport, però la inversió econòmica a dia d'avui és de zero euros. Aquesta és una evidència més del menysteniment del govern espanyol cap a la nostra ciutat, que any rere any hem pogut comprovar i que progressivament ens va portant cap a un subdesenvolupament econòmic i una manca d'oportunitats econòmiques i laborals pels tarragonins. Els tarragonins necessitem un Estat que defensi els nostres interessos i el que tenim ara és un Estat que ens va en contra.

Els Jocs Mediterranis del 2017 són un tema d'actualitat a la ciutat de Tarragona. Potser és el tema més urgent que tenim entre mans. En les properes setmanes s'hauria de resoldre la viabilitat o no d'aquest projecte faraònic, especialment quan ara s'ha fet evident la manca d'una assignació pressupostària adequada. L'equip de govern municipal ha endarrerit fins el 4 de setembre la celebració del ple extraordinari per abordar tots els aspectes relacionats amb aquest projecte. És un ple que ja no pot esperar més.

Encara que no s'han donat totes les dades, hi ha una sèrie d'idees que a tots ens ballen pel cap:

· Tarragona no té prou diners per afrontar l'organització dels Jocs Mediterranis.

· L'aportació de l'estat era condició necessària però no suficient per a poder celebrar els Jocs.

· És necessària l'aportació de les administracions públiques així com el patrocini privat.

Si fem un ràpid repàs a les dades econòmiques veiem que, fins ara, l'Ajuntament ha demanat un préstec de 12 milions d'euros per a poder finançar els jocs. L'estat s'havia compromès a  invertir 15 M d'euros, compromís que ha ara s'ha trencat. Teníem una tercera font de finançament, els 30M d'euros que s'havien d'obtenir de patrocinadors privats. Ara com ara falten per recaptar encara 22 M de patrocini. En total falten 49 milions, això si no hi ha desviacions del pressupost. Les administracions catalanes han complert amb les corresponents aportacions econòmiques.

L'alcalde, fa poc més d'un mes, va dir que si no arribava aquesta inversió per part de l'estat, els Jocs passarien dificultats i que caldria replantejar-se si els fèiem. I ara què hem de fer senyor Ballesteros? Esperem que l'alcalde es prengui seriosament les seves pròpies paraules i que actuï en conseqüència. Pensem que la millor manera de fer aquest replantejament és escoltant la veu dels tarragonins, donant-los l'opció de tenir veu i vot en una inversió tan important com aquesta. Estem convençuts que la millor manera de prendre aquesta decisió és fent una consulta a la ciutat, als tarragonins. Així podrem saber del cert, d'una vegada per totes, si els jocs són una prioritat per Tarragona i per als seus ciutadans. La població de Tarragona té dret a ser consultada sobre una càrrega econòmica que pot afectar el futur de la ciutat, i que pot anar en detriment dels serveis socials, de l'educació, de la promoció exterior, de la cultura, del suport a l'economia local...

Objectiu: pobresa zero

Sembla que ens volen fer creure que l'economia es recupera, que les persones ja  viuen millor, que Espanya va bien, que diu aquell. La veritat és que passejant dia a dia per la nostra ciutat, parlant amb els botiguers, amb les famílies, amb els tarragonins, veiem que la veritat no és aquesta, ni de lluny. Trobem botigues que han de fer un sobreesforç per arribar a final de mes, pares que pateixen perquè els fills no tindran el dinar assegurat durant l'estiu, ja que no podran anar al menjador de l'escola, famílies que estan preocupades pel nou inici del curs escolar i les despeses que comporta,...

Aquesta és la situació real. Les dades de l'atur així ho confirmen. Més d'un 20% d'atur és l'evidència que la situació és insostenible, i més encara, quan una part de les persones ocupades tenen un feia precària i ,amb el que guanyen, no arriben a final de mes. Una altra dada que també ens fa veure l’evidència és l’informe de Creu Roja que es va fer públic la setmana passada. Més de 28.000 persones de la demarcació van ser ateses per algun dels programes que aquesta entitat té per lluitar contra la pobresa.

I ara què? Precisament per millorar aquestes situacions de precarietat que poden portar a l'exclusió social nosaltres defensem la construcció d'una nova república catalana. No és que, per art de màgia,  amb la república es solucionin tots els nostres problemes, més aviat pensem que la independència ha de ser l'eina que ens permeti dissenyar un nou país i omplir-lo de tot allò que ens agrada i pensem que la ciutadania necessita- uns serveis socials més justos, una sanitat més eficient, una escola amb més recursos-  i per allunyar tot allò que és sobrer – la desigualtat, la manca d’oportunitats, la corrupció-.

Dotar el país d'uns millors serveis a les persones ens apropa a l'ideal republicà que nosaltres perseguim, que és la lluita contra la desigualtat, que fa dècades que no fa més que augmentar entre els ciutadans. La caiguda als abismes de la pobresa i la precarietat de capes cada vegada més grans de la població és incompatible amb la llibertat republicana, que té com a condició necessària la seguretat material i el benestar de les persones.

Però no podem esperar que aquesta millora arribi només de la ma de la nova república. A nivell local, els que exercim la representació dels tarragonins, també hi tenim molt a dir. Cal que definim bé les nostres prioritats i pensem, amb valentia i decisió, quines són les necessitats reals dels ciutadans de Tarragona. Cal valorar els projectes estratègics de  Tarragona, quins beneficis suposaran per als tarragonins i decidir quins són prioritaris, quins ens ajuden a treballar a favor de la igualtat i en contra de l’exclusió social.

Cal que prenguem decisions pensant en les persones i en les seves necessitats reals. Cal que ens plantegem, seriosament, fer un pacte a favor de la dignitat de les persones, treballant per la inclusió de tots aquells que viuen en situacions de vulnerabilitat. Cal impulsar un pacte a favor de la justícia social, amb programes específics per a prevenir i evitar la cronificació de la pobresa a tots nivells: pobresa infantil, treballadors pobres, gent gran sense recursos ni atenció i pobresa energètica. Cal impulsar aquest pacte des de l'ajuntament, però també comptant amb el suport i la  col·laboració amb les entitats de tercer sector que tenen una àmplia experiència en la detecció i acompanyament de les persones en risc d'exclusió. Des d'ERC, convençuts com estem que com a país i ciutat no avançarem si no treballem per la justícia social, ho farem.

Independència, Transparència i Justícia Social

En el #noupaís tenim dues prioritats indestriables: la independència i la justícia social. La independència ha de ser l’eina a utilitzar per aconseguir una Catalunya, i una Tarragona, més justa i més equitativa.  El procés ha guanyat la primera volta. La suma del bloc independentista (CiU, ERC i CUP) ha recollit en aquestes municipals 1.400.000 vots, és a dir, un 45% dels catalans ha votat per la independència. Per l’altra banda, el bloc unionista (PP, C’s i PSC) ha quedat per sota del milió de vots i ha baixat al 32% del  total.  Aquesta dada és molt valuosa si es té present que, almenys fins ara, el sobiranisme sempre ha crescut una mitjana de 10 punts quan passem d'unes municipals a unes eleccions catalanes. El mapa polític de Catalunya avança cap al nou país. 

Cal, doncs, que ens felicitem, com a país, pels resultats de les forces sobiranistes al 24-M, però també pels de les formacions compromeses amb la justícia social. L’independentisme ha obtingut un resultat extraordinari que ens ha demostrat que el procés està més viu que mai i que l’independentisme d’esquerres ha sortit reforçat. 

Des de l’ajuntament de Tarragona, els consellers d’ERC-MES-MDC treballarem per afavorir el procés, però no oblidarem el nostre compromís amb la justícia social. Cal que aconseguim una ciutat cohesionada, que s’esforci per igualar les oportunitats de tots els tarragonins, al mateix temps que lluita per respectar-ne la diferència. Una de les principals causes de desigualtat és la pobresa que afecta, encara més que a la resta, als nostres nens i a la nostra gent gran. És per això que impulsarem el pacte contra la pobresa, que no es pot abordar de manera partidista i unilateral, sinó que cal aconseguir un acord, promoure un pacte en el que tots i totes aboquem els esforços necessaris per a millorar la qualitat de vida dels ciutadans. Un pacte que haurà de lluitar contra la pobresa d’habitatge, energètica, alimentària, a favor de la inclusió, de la formació de qualitat a totes les edats, la inclusió social i la inserció laboral.

I és per això també que treballem per tenir un ajuntament més transparent, amb una aposta clara en contra de la corrupció, on les parets siguin de vidre i no hi hagi res a amagar. Un ajuntament on la participació de la ciutadania marqui la diferència entre aquesta legislatura i les anteriors. Cal que fem un ajuntament que escolti i tingui en compte l’opinió dels tarragonins a l’hora de prendre les decisions importants, les decisions que marcaran, o potser hipotecaran, el futur de la ciutat.

A partir de dissabte començarem a treballar per defensar aquests tres principis, que esperem que ens portin cap a una Catalunya lliure i una Tarragona millor.

Gràcies a tots per la confiança!